L'any olímpic

Corria l'estiu del 92. El món estava convulsionat, Gorbachov havia dimitit i amb ell l'últim intent de salvar la Unió Soviètica, a l'antiga Iugoslàvia serbis, croats i bosnians continuaven la seva impertorbable orgia de sang, i a Los Angeles els disturbis racials sacsejaven el cor de l'era Reagan mentre un jove candidat demòcrata anomenat Clinton prometia acabar amb l'hegemonia ultraconservadora abanderada pel vell actor. Es debatia per tot Amèrica sobre la colonització, ja que es complia el Vè centenari de l'anomenat Descobriment.
A Tavanne els ecos dels aldarulls, del debat preelectoral i del Descobriment arribaven somorts, com tot més o menys, però la colònia catalana, en canvi, estava sacsejada per una onada d'eufòria i efervescència que venia de la nostra llunyana terra materna. El Barça havia guanyat per primer cop la Copa d'Europa de futbol i a Barcelona s'havien fet els Jocs Olímpics. De sobte, apareixia ella i tot Catalunya a la primera plana del món.
Com si fos una crida ancestral que ningú no hagués profetitzat però tothom hagués esperat, de sobte tots els catalans, tant feia de quina generació migradora fóssim, ens vam veure trasbalsats per la pruïja de tornar a trepitjar el nostre terròs. Alguns venien a projectar un simple esbarjo, d'altres una possible estada d'alguns mesets, i alguns pocs s'atrevien a parlar de noves oportunitats de reestablir-se a l'antiga llar, fins i tot la llar dels pares o dels avis entre alguns que encara no hi havien estat mai o només com a turistes.
Les onades d'excitació i enyorança se succeïen com el flux i el reflux d'una marea abassegadora i incontenible. Entre els que havíem decidit quedar-nos, o que no havíem decidit partir, aquella febre migratòria ens tenia consumits. Plovia cada tarda a bots i barrals, el cel ens tancava amb els embats de les furioses tamborinades tropicals als nostres caus, individuals o col·lectius, i l'aire s'espesseïa amb l'alternança entre l'electricitat frenètica i la malenconia nostàlgica.
Una tarda d'agost que vaig entrar a la taverna del Ton defensant-me d'aquella pluja esbojarrada i infatigable, el panorama era tan descoratjador com de costum, a simple vista: la clientela era escassa i s'escampava a un parell de tauletes i prou. El Víctor i la Milena havien marxat just per l'inici dels Jocs Olímpics i no havien tornat. La Montserrat se n'havia anat just al final per conèixer la muntanya sagrada a la qual li devia el nom, l'Elisabet passava cada cop més dies a l'any a Barcelona, i del Dídac poc se'n sabia, sempre amb els seus tràfecs i embolics pel Black Borough i pertot. Fins i tot en Les i la Chernichevski havien anat a fer un periple turístic per Europa, i, és clar, això incloïa el nostre Principat.
Tanmateix, a poc que em vaig fixar, vaig adonar-me que hi havia un ambient hospitalari i benigne que tornava no solament acollidora sinó fins i tot engrescadora l'atmosfera de la vella lludriguera del geniüt Ton. Ell refusava amb una displicent ganyota de menyspreu les preguntes a l'efecte, no es molestava a fer recordar que havia jurat no tornar a posar el peu a la pàtria mentre no fos lliure -Catalunya, o sigui independent-.
Ell s'ho mirava des de la finestra del fons, lluny de la barra. Tenia un ampli somriure al seu rostre ample solcat per aquelles arrugues que semblaven llaurades per una arada implacable, per un cisell metòdic i pacient. En Marçal, en Perutxo i l'Olívia seien a una taula, i se sentia l'enèsima evocació per part del Marçal de la fantàstica puntada de Koeman que havia valgut aquell títol tan llargament somiat pels culers.
-Voleu que torni a passar el vídeo? -va oferir el Ton, que tenia gravat el partit i el passava ben bé dia sí i dia no.
-Potser no cal, mireu qui ve -va fer l'Olívia, agafant-se a mi com a un clau roent.
-Osti, Miquel, què dius de bo? -va fer el Marçal-. Tu saps a quina velocitat va sortir la pilota de la bota de l'holandès, oi?
Vaig fer que sí, però ho havia oblidat. De tota manera, sabia que ell tornaria a repetir-ho. Era inevitable, com la marea.
-Cent vint quilòmetres, nens, cent vint -va exclamar. Aleshores va fer una pausa. Era la bona pausa, la coneixíem de sobres, sabíem que després d'uns instants es descorreria el teló i desembocaríem a una de les seves històries.
-Quatre cerveses, Ton! -va dir el Perutxo.
-Només conec una persona que hagi xutat igual, si no més fort, que aquest tros d'holandès... I no solament l'he conegut, sinó que fins i tot vaig jugar al seu costat, aquí, el Marçal Granell en persona. Us he parlat d'ell, oi? Us he parlat mai del Joan Regaya?
-Va, vinga, noi, explica'ns la història de l'any que vam guanyar la Copa de les Nacions, au... -va fer en Perutxo, mentre en Ton distribuïa les cerveses gelades.
-Oh, dimoni, l'any del diluvi, plovia no com ara, el doble d'ara... Què doble, dic, carallot de mi? El triple! Oi que sí, Ton, tu hi eres al camp, oi? -va dir el Marçal.
I encara que tots coneixíem la història, qui podia negar-se. Qui podia aturar el seu corrent narratiu. Seria tan inútil com bloquejar les torrentades que la pluja ferotge estarien escampant per totes les barrancades de l'illa. Podries frenar-les en alguna llera, però només per desviar-les cap a un altre camí.
-Era l'any 80, exactament el 80, un mal any per al Barça, que havia tornat a cridar el vell mag Helenio Herrera per salvar els mobles d'una temporada molt fluixa. Recordo que els Pink Floyd havien tret "The wall" i en Les va dir que ja no es podia dir res més al rock'n'roll, com ja no es podia pintar res més després de Miró. No havia entès mai què volia dir amb això, ell que no parava de pintar i empastifar llenços i paperots, fins que he vist la sabatada de Koeman i proclamo que ja no es pot fer res més al futbol. Però estàvem al 80, el Barça encara no tenia a Maradona, Quini o Schuster, però a Tavanne teníem encara la Copa de les Nacions. Ja havien organitzat la lliga de clubs, però encara el que comptava era la Copa , com l'havia creat el Dr. Artigas, que Déu tingui en la glòria.
En Marçal parlava del fundador del Casal Català i president durant molts anys, el metge Artigas, exiliat republicà, gran pròcer de la colònia catalana. D'ell havia partit la idea, als anys 50, de crear una Copa de les Nacions de futbol, així batejat, i no soccer, com en dirien al continent. El futbol d'allí, aquell rugby amb casc que juguen els ianquis, no tenia pas cap incidència a Tavanne ni la té avui encara. Sí, el rugby, l'europeu, que era de fet l'únic esport amb repercussió social, i que enfrontava irlandesos i francesos en rivalitats aferrissades. Però el vell Artigas se'n va sortir amb la seva i va muntar un triangular de seleccions nacionals francesa, irlandesa i catalana en el joc de l'esfèrica. Al principi, irlandesos i francesos tenien tendència a buscar la pilota amb les mans, ja que molts d'ells de fet provenien dels equips de rugby, i tots els primers campionats els va guanyar Catalunya de carrer. Amb el temps, es van afegir els nord-americans i es va conformar la lligueta a una sola volta entre quatre equips. Americans i francesos van incloure jugadors de color i l'hegemonia catalana es va esfondrar ràpidament. Feia quinze anys que Catalunya no guanyava el títol fins que va arribar...
-En Joan Regaya en persona -va continuar el Marçal-. Una aposta personal de l'Artiguetes, el fill del Dr. Artigas, que presidia aleshores el Casal, o potser només la secció esportiva, d'això no me'n recordo bé. Artiguetes va entabanar, no sé com, tota la Junta perquè esquitxessin la mosca i portessin un professional de la lliga espanyola. En Regaya estava sense equip aleshores, es rumiava si retirar-se o no. De fet, no havia passat mai de la segona B, però de nano l'havien seguit el Barça i el Madrid, un interior fi amb un guant a la bota esquerra. Coses del futbol, alguns tècnicament molt inferiors van arribar a primera i es van embutxacar una quants quilos. Ell va tombar per clubs que aspiraven a segona i mai no hi arribaven. De manera que ja tenia trenta-tres o trenta-quatre, l'havien fet fora de l'Alcoià o el Cartagena de torn, i apareix un paio tot folrat de quartos que li parla d'entrenar i jugar en una selecció catalana d'ultramar. No s'ho devia pensar gaire.
< "Sembla que m'han llogat per fer de vosaltres una colla de futbolistes. Ja m'ho demostrareu, allà dalt al camp, si sabeu què collons és una pilota. Però per ser futbolistes de debò, primer cal que m'ensenyeu si teniu pebrots. Anem al bar!"
< -Vols dir que tots els de l'equip mamàveu fins a agafar una bona trompa? -va dir l'Olívia, posant uns ulls com a taronges.
-Bé, hi havia excepcions. Toldrà, el porter, que era un paio rarot, com tots els porters ho solen ser, de fet. I mon germà, és clar, el llepafils del Martí, que venia, sí, però es prenia un parell de cocacoles i prou. I això que el Regaya li prenia el pèl a base de bé, però el nen... res, ni una cervesa. Ara, tant ell com el Toldrà tenien butlla, eren bons de veritat. D'altra manera, sospito que el Regaya els hagués fotut fora sense contempla
cions.
< -La tenia pel que trascolaves, carallot, no pels galons de merda -va intervenir el Ton.
-Deixem-ho així -va acceptar el Marçal-. La qüestió és que em va demanar si coneixia algú que tingués aquella mena de fusta, entre tota la colònia. Jo li vaig parlar d'en Víctor, havíem jugat uns partidets un any enrera. Com a futbolista només tenia una jugada, però era letal. A la que et descuidaves i li deixaves enfilar porta la ficava dins. "I on és, aquest brivall?", em va fer el Regaya. Li vaig contestar que es deia que corria per Fisherman's Drive, fent la viu-viu amb un camió. Jo no vaig saber res més, però després em vaig assabentar que el Regaya es va recórrer tots els bars de la carretera, preguntant per un camioner català que sabia tocar la pilota, i de passada provant d'acabar amb les reserves de cerveses i d'arrambar amb totes les noies dubtoses que fessin moure el cul per aquells caus. Vaja, que un dia va aparèixer el Regaya amb el Víctor sota l'ala.
"Nois, us presento el davanter centre", va etzibar-nos. I sense quasi cap entrenament vam debutar amb ell fent de nou. Ens vam passejar, vam apallissar els ianquis, el Víctor va fer això que ara en diuen un hat-trick, o sigui, tres gols, i als irlandesos els vam guanyar sense quasi despentinar-nos. Les gresques després del partit van ser històriques, com suposareu, i ja no ens vam limitar a la taverna del Ton. Van ser passejades triomfals per tot Tavanne.
< -Li vas fotre, al teu germà? -va fer l'Olívia, mostrant un escàndol gairebé sincer.
-Per al seu bé. Però el podrit es va rebotar. Com sempre, sempre ha estat així, un mal mamat i mal cardat, i que em perdoni ma mare que al cel sia. Ens vam presentar al partit frescos com a gínjols, però el cabronet va començar a remugar i ja havia dit no sé quantes bajanades abans i tot de posar-nos l'uniforme. La qüestió és que se li va acabar la paciència al Regaya, que al principi feia com si no hi fos. "Està bé, nen, si ho prefereixes veu el partit des de la graderia, estaràs més còmode". I dit i fet, el va menar a la grada. El Martí era el mig centre, una mena de Guardiola, salvant les distàncies. Movia bé la bimba, ho he de reconèixer. Però li havia carregat massa els neulers al Regaya. "Vinga, nens, amb la calça curta i a per aquests maricons gavatxos!", ens va encoratjar, quan encara molts teníem la boca badada veient sortir el Martí del vestidor, vestit de carrer. "I recordeu, només tres consignes: atacar, atacar i atacar", ens deia encara el Regaya ja damunt la gespa. Quan encara no portàvem un quart d'hora de partit va començar a ploure. Al principi no gran cosa, però de seguida van caure llamps i trons, bots i barrals, gats i gossos. I els coi de francesos com un mur al darrera, i nosaltres atacant, un pim-pam-pum, però com si topéssim amb una paret seca. I aleshores el negre aquell, el tal Magny, que s'escapoleix com una anguila i l'hi clava al Toldrà per sota. Renoi, el Toldrà encara no s'havia netejat el fang del morro, que el Magny dels collons es torna a esmunyir per la nostra esquena, i jo que corro darrera del condemnat i fins li llanço la cama a veure si el faig ensopegar, però res, el dimoni camallarg que la torna a clavar a la xarxa. Vam anar a la caseta xops i moixos, fets pols. I allí era el tanoca del Martí, amb calça curta, net, ben clenxinat i tibat, mirant-nos tan tranquil, com si acabéssim d'arribar tots plegats per començar el partit des del beneït inici. El Regaya va anar com si res, com si no el veiés, escopint el fang de les botes a puntades contra el terra, sermonejant-nos amb la seva veu rogallosa, sempre a mig camí del crit: "Ahà!, nens, ja els tenim al sac, ja els tenim on volíem, els tenim confiats i relaxats, no saben la que els ve a sobre, els agafarem amb el cul enlaire". I així sense parar, sense ni mirar el Martí. No li va dirigir la paraula fins que ja enfilàvem cap al camp un altre cop. "A la banda, a escalfar", li va grunyir, i després, cap a nosaltres: "Atacar, atacar i atacar, ja sabeu, brivalls!" I així ho vam fer, de nou contra el frontó francès, sota un aiguat que ja era una veritable tromba, tot el públic enxubat com podien sota la visera de la tribuna tan mísera que aleshores tenia l'estadi, i el Martí recorrent la banda dins l'aiguat. El va tenir allí un quart d'hora, nosaltres ens miràvem el Regaya, enganxat a la calç de la banda oposada i centrant un cop i un altre a l'àrea, i ens miràvem el Martí, tots dos impertorbables, cadascú a la seva, l'un improvisant exercicis d'escalfament i l'altre demanant la pilota i escridassant-nos instruccions a cada moment. Finalment, li va manar al Jonquera, el nostre delegat, que demanés el canvi. I allí el tenim, el Martí, empolistrat i encara immaculat, que la rep, manté la verticalitat elegant i sembla patinar com si calcés els refotuts patins de rodes, sobre el fang... Sí, mal llamp m'hagués partit, vaig haver de sentir orgull de germà quan el vaig veure tocar la pilota com si ballés sobre un parquet perfectament encerat, i trobar no sé com dimoni un forat entre la muralla dels francesos, deixant-la al mateix cap del Víctor. Redéu, el Víctor, ràpid com un esquirol la va baixar amb el cap just a l'altre costat de la línia de porta. Els coi de gavatxos van reclamar mà, i l'àrbitre es va mirar el linesma com un mussol, però el linesma havia vist una merda, com molts de nosaltres, i ja corria cap al mig del camp. Després el Víctor em confessaria que havia estat amb l'orella, que encara la tenia calenta una hora després. Els francesos no es van atabalar, el seu entrenador s'esgargamellava demanant ordre i mantenir unides les línies, mentre el Regaya cridava només "amunt, amunt!". Vam rematar tot el que podíem contra tants bleus arrecerats a la seva àrea. Ja ni véiem el que fèiem, la bimba no botava, tot era aixecar-la com podíem i llançar-la a l'olla. "Cinc minuts", ens va dir el Jonquera amb els dits d'una mà, i el Martí que l'agafa i se'n va driblant cap a la frontal, ignorant el fang, la gespa aixecada, els francesos que se li abalançaven, fins que el central d'ells, una muntanya de carn jugadora de rugby, se li va llançar a sobre com un elefant i se'l va dur pel davant. L'àrbitre es va menjar la vermella, però va xiular la falta, un lliure directe a uns tres metres de la frontal, una mica escorada cap a la nostra dreta, el lloc ideal per al Regaya. Tot l'estadi se'l va mirar, el paio que no havia callat ni per la pluja ni per les advertències de l'àrbitre, mentre feia ara en perfecte silenci la seva litúrgia habitual. Prenia la bimba, la mimava, la plantava, netejava el voltant de brossa, escopia pel cantó esquerre de la boca, i retrocedia quatre passes endarrera i dos a la dreta. Sabíem que allí ens hi anava el campionat, i els francesos, ara sí, els teníem acollonits. Tots l'esperàvem per dalt, espectadors, companys, barrera, el porter, sabríem assenyalar el vol exacte que el Regaya projectava amb els ulls que estudiaven la línia superior dels cinc paios que feien la barrera. L'àrbitre va xiular, i el Regaya va fer les seves curtetes i ràpides passes cap a la pilota,va clavar el peu dret a consciència, sabedor que no podia relliscar en aquella, i va xutar amb la seva esquerra d'or. La pilota va sortir disparada, a penes elevada mig pam per salvar les irregularitats del terreny, i va travessar la barrera per sota els peus dels defensors que havien saltat. Així va entrar, com una bala rasa al fons de la xarxa, sense que l'arquer se n'adonés ni de per on li venia. Allí estava, allí vam guanyar el campionat.
El Marçal va capcinar, va elevar la gerra, la va girar a l'aire com si fos la copa que havia alçat com a capità aquella tarda. El Ton i el Perutxo assentien, l'Olívia se'l mirava una mica amoïnada, com insegura d'haver copsat bé la història, i va preguntar:
-I què va passar amb el Regaya després?
-Oh, la trista història. No va continuar, se'n va tornar a Catalunya,va penjar les botes. La Copa de les Nacions encara es va jugar tres o quatre anys més, però ja no la vam tornar a guanyar. Jo també vaig penjar les botes, el Víctor... el Víctor va desaparèixer en les seves històries estranyes, i el Martí... crec que no va tornar a jugar mai més com aquella reconsagrada mitja hora sota el diluvi.
-Supose que la merla seria històrica, també, aquella nit -va replicar l'encantadora Olívia, per mirar que es mantingués l'ànim.
-Li vaig preguntar una sola cosa, aquella nit, al Regaya -va continuar el Marçal, tanmateix-. Li vaig dir si no s'havia posat nerviós abans de picar la falta.
-I...? -vaig fer jo.
-Ah, el collonut Regaya! "Nervis! Redéu, Granell!", em va dir, "Estava cagat de por! Per això em va sortir la bola tan baixa!". Que em matin , que em matin i m'escorxin, collons, si no em va dir això! I encara em va afegir: "Però que coi! Has
de xutar, no? Has de xutar, si la vols ficar! Pots quedar-te al darrera, no arriscar-la, adormir-la i anar cobrint l'expedient. I segur que no la cagaràs. Potser fins i tot podràs aixecar la copa com l'has aixecada tu, que mira que arribes a ser bast i ase, cony, tan elegant com és el teu germà! Però, ah, nano, ah... no tremparàs com t'he vist trempar quan la pujaves per sobre la carabassa que tens per cap!" I, us ho juro, em va fotre mà a l'entrecuix i me la va estrènyer deixant anar aquelles riallotes de carreter que feia anar.
Tots vam riure, fins i tot el Ton i el Perutxo , que se sabien de memòria la història, apòcrifa o no. I l'Olívia, encara amb el seu somriure de femme fatale a la boca, va inquirir:
-De veres anaves empalmat, Marçal, quan alçaves eixa copa?
El Marçal va tornar a defugir la resposta, que de totes maneres ningú no esperava. Va desviar l'esguard bru i juvenil cap a la finestra, sotjant aparentment a través de la pertinaç pluja. Tant l'Olívia com la resta el coneixíem prou per saber que, en efecte, es deixaria escorxar viu abans que perdre una bona història, que malmetre una bella llegenda. Però també sabíem, sabem, que algunes vegades el que vivim és tan intens que se'ns grava amb la roentor del mite. I els mites viatgen més a dins, per sota la pell, fins a zones remotes de nosaltres mateixos que la nostra memòria singular no ha recorregut abans.