L'amagatall

Un relat de: moulin

L'amagatall

L'escletxa

Quan jugaven a fet amagar, en Susei i els seus amics se n'anaven al bosc perquè era un lloc ple d'amagatalls. Solien anar-hi al capvespre, quan es feia fosc, per dues raons. Primer perquè les tardes d'estius són molt xardoroses i cal esperar a què es posi el sol per no suar. I en segon lloc perquè sense llum, és més difícil que et trobin quan t'amagues.

En Susei havia descobert un lloc que cap dels seus companys coneixia. Era una cova. La va trobar un dia quan s'amagava darrera d'uns pins que creixien a tocar d'una paret rocosa molt vertical. En aquesta paret hi havia una escletxa de ben bé mig metre d'amplada per on un nen com ell podia passar.

Aquella tarda qui parava en el joc era el seu germà, en Rothkiv. La resta d'amics es solien amagar darrera dels arbres més vells, com les alzines o els castanyers mil·lenaris. En Susei es ficà dins d'aquella escletxa. Molt a prop, va sentir la veu del seu germà:

- Et trobaré! Sé que estàs aquí!

En Rothkiv no parava de parlar perquè en el fons tenia por de caminar sol per aquell bosc, enmig de les ombres allargassades que projectaven els arbres al capvespre. En Susei es ficà més endins encara. De sobte notà que algú respirava al seu darrera. Sentí el seu alè i una forta pudor del tot insuportable. En Susei va pensar que algun dels seus amics també s'amagava al mateix lloc però estava equivocat.

El caçador

Quan es girà només va tenir temps de veure un home amb un tronc a la mà que li va endinyar un cop amb tanta força que el món va desaparèixer del seu davant. Quan va despertar, en Susei sabia que la seva situació no podia ser pitjor.

- Ajudeu-me! Ajudeu-me! Traieu-me d'aquí!

Ningú no va contestar. Havia passat un dia des del cop i els seus amics se n'havien tornat cap al seu poblat sense saber què fer. En Susei intentava reconèixer el lloc on es trobava. Amb la poca llum que entrava per l'escletxa de la paret va aconseguir veure que es trobava dins d'un recipient de terrissa. Anava despullat i estava tot mullat. El seu cos feia olor de greix. Anava lligat de mans i peus. No podia posar-se dempeus perquè també tenia els peus lligats a l'esquena.

Un home amb una llarga barba entrà per l'escletxa amb una torxa encesa. Amb la seva llum en Susei va descobrir que dins d'aquella cova hi havia escampats tot d'ossos. Les parets estaven pintades amb homes caçadors, amb banquets on els menjars eren animals i en altres pintures eren altres homes els qui eren devorats. Una esgarrifança li va recórrer tot el cos. Potser ell seria l'àpat d'aquell home. Però no ho va poder descobrir perquè va tornar a rebre un cop encara més fort al cap. Aquell home va descarregar amb totes les seves forces el tronc sobre el crani d'en Susei. Estava mort.

L'àpat

Aquell home va encendre la fusta que hi havia sota de l'olla amb la torxa que duia a les mans. Tot va estar a punt passades dues hores. Quan la carn va estar del tot cuita, el caçador i la seva família van començar a arrencar les extremitats d'en Susei per menjar-se'l. Van trobar que la carn era especialment tendra i tots van gaudir d'aquell àpat tan saborós. Un cop escurats, els ossos eren escampats per l'interior de la cova. Quan es caminava per aquella cova es sentien cruixir els mil·lers d'ossos que hi havia en el seu interior.

Epíleg

Uns trenta mil anys més tard, uns arqueòlegs van descobrir aquella escletxa. Després d'investigar l'interior de la cova van fer un gran descobriment. Era sorprenent, però van demostrar que l'home de Neandertal, quan la caça d'animals era difícil i l'aliment era escàs, no dubtaven en sortir a caçar homes i practicar el canibalisme. Entre els sers humans preferits es trobaven les dones i el nens perquè, sembla ser, la seva carna era més saborosa. Però d'això ja fa molts anys.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de moulin

moulin

53 Relats

35 Comentaris

43578 Lectures

Valoració de l'autor: 9.72

Biografia:
Com deia un company relatista, una biografia no és una autobiografia; però penso que els propis relats, de forma involuntària en el meu cas, són els portaveus de la meva pròpia vida.

Que siguin ells els qui parlin de mi.