L'aire

Un relat de: Robert Bavastell

Inevitablement, la pluja ho va convertir tot en un fangar. La paret de l'estable, esquitxada per milers de gotes d'un to marró, s'alçava ondulada davant meu que intentava, saltant, sortejar l'enorme bassal que em separava del cotxe que havia deixat just enmig d'aquest mar color xocolata. Em vaig ficar, xop, dintre del meu quatre per quatre. Vaig encendre un cigarret pausadament intentant recompondre les escenes que havia viscut dintre d'aquella casa. I no m'era fàcil. Era tot, encara que recent, confús, no hi havia llum en la meva ment, ni claredat, com si un dolç verí m'hagués adormit i ennuvolat la raó.
Vaig arrencar el cotxe i vaig recórrer a poc a poc el camí enfangat fins a la porta de la finca. Al girar el cap a la casa, vaig descobrir a la finestra de la seva habitació, al primer pis, la mirada d'Isabel, acomiadant-me. Vaig alçar la mà en un posat d'adéu i em vaig dirigir finalment cap a la carretera. El tràfic, dens, em va retornar a la realitat. La música de la ràdio em va relaxar i a l'entrar en la ciutat ja gairebé havia oblidat aquella nit que si no fora pels blaus del coll i aquella petita esgarrapada al costat de l'orella, diria que havia estat un somni.
Isabel era una dona molt passional. També era la filla de Tomàs Guzmán, el meu cap a la fàbrica de tintes per a impremta on jo exercia d'administratiu, i just aquí residia el problema, el meu problema. Aquell home no podia veure'm. No perquè sortís amb la seva filla, ni perquè fos un mal empleat, que no ho era, sinó perquè tenia jo una dèria que ell detestava profundament i a més reprovava que la seva filla tingués res a veure amb ella. Tampoc era res tan estrany, em semblava a mi, dedicar-se a col·leccionar aire. Era una afició neta i que no implicava cap agressió per a ningú ni res. Tampoc obligava a grans inversions que fessin perillar el meu, per altra banda, humil compte bancari i que poguessin convertir-me en un injuriat home de negocis que potser, més endavant, si per alguna raó em convertís en el seu gendre pogués avergonyir-lo. No, Tomàs Guzmán no entenia aquella afició, no la suportava, i no em suportava a mi.
Per aquesta raó la Isabel i jo ens vèiem els dimarts i els divendres en aquella casa sense que ningú ho sabés. Isabel m'estimava, cega i profundament, em dedicava cadascun dels seus gestos i totes les atencions, i jo també. Algunes vegades m'acompanyava en les meves exploracions. Descobríem espais i llocs meravellosos on jo podia, sense massa esforç, procurar-me aires nous, purs, extraordinàriament eteris per a la meva col·lecció. Gaudíem del nostre temps, d'amagat, en secret, gairebé en veu baixa, sense sorolls i ens estimàvem pertot arreu, a tot arreu amb la passió habitual de la nostra relació. No obstant això, en el transcurs del temps que passàrem junts, el seu caràcter, abans obert, extravertit i amable, va anar convertint-se en una mica més tancat, inquiet i estrany. Ella canviava i vaig acabar pensant que potser la culpa era meva, de la meva afició. Però mai la vaig dur a llocs contaminats, que també m'interessaven, pels seus aires sulfurosos, anhidriccarbònics, radioactius, putrefactes. Era la part de la meva col·lecció que jo més admirava, per la dificultat a l'hora d'obtenir les mostres. Això demostrava que no era, aquesta col·lecció, cap ximpleria i que jo gairebé com un científic a la recerca del material més extraordinari, era gairebé un alquimista de l'aire. Quina era la raó d'aquest canvi de l'Isabel, què la transformava?
La nostra relació havia començat a desencaixar-se feia ja uns mesos, des que parlàrem d'allò de Portugal. Ella tenia una fixació i no pensava en altra cosa des que li vaig parlar del meu viatge a Lisboa uns anys enrere. No sé, va quedar fascinada, una rara màgia la va posseir, sobretot quan li vaig mostrar el flascó d'aire que vaig recollir allí i que va olorar sense el meu permís. Jo posseïa centenars de flascons perfectament etiquetats amb les seves corresponents dades, alineats en unes prestatgeries metàl·liques que procedien de la fàbrica on treballava. Eren velles, "carn de xatarrero", jo les recollia i després d'una mà de pintura negre mat tornaven a ser allò per al que havien estat creades. Els donava una nova oportunitat, una segona vida. Els flascons prenien rellevància i tenien en elles, la importància justa. No en va hi havia aires de les millors famílies, recollits en les mateixes habitacions de les seves mansions, fins i tot de la família reial. També eren importants els flascons que recollien els aires més purs del planeta que havien estat omplerts per alpinistes que havien aconseguit escalar les més alts cims. Tenia, per descomptat, aire de totes les ciutats, d'esglésies, sinagogues i mesquites. De prostíbuls i bars de carretera, de jutjats, merceries i cases de te. D'estadis olímpics i de camps de futbol de totes les categories. De zoos, escorxadors, aeroports i pantans, de les cases més pobres i dels més exquisits hotels de tot el món. Per descomptat, com ja he esmentat, també tenia aires perillosos, de Chernobil, de la guerra de L'Iraq, de la de Iran, aires de l'apartheith de Sud-àfrica, d'atemptats horribles comesos per tot tipus de terroristes, alens dels criminals més buscats i dels maltractadors i pederastes condemnats i d'algun lliure. Aquesta part de la col·lecció estava etiquetada amb lletres blanques sobre fons negre i il·lustrades amb una petita calavera creuada per dues húmers que indicaven la seva perillositat i la prohibició d'obrir, sota cap concepte, el tap d'aquells flascons.
A l'Isabel, no li feia massa gràcia aquest compendi de desgràcies i horrors, pel que sempre que podia els ignorava quan baixava amb mi al soterrani, el santuari de la meva col·lecció. Sempre anava directament al seu flascó preferit, l'aire que més la fascinava, el qual havia recollit a Lisboa mentre muntat en un tramvia, pujava lentament al barri alt de la ciutat. Tenia, aquest aire, una suau olor a mar i a ferro vell, barrejats perfums de assutzenes i roses i l'olor de la humitat incrustada a les parets de la vella i afable Lisboa. Realment li fascinava i a mi em posava dels nervis que ja no volgués veure altra cosa. S'asseia en una cadira que hi havia en el fons del soterrani i passava hores observant aquell flascó transparent, absorta i embadalida. -M'agradaria fer aquest viatge… deia de tant en tant. -Aviat el farem, t'ho prometo, li deia jo. Esperava el moment més oportú, que tot estigués més tranquil, potser que el seu pare m'acceptés. Però no veia el moment que això arribés. De cap manera em desfaria de la meva col·lecció i Tomàs Guzmán seguiria odiant-me i oposant-se a la nostra relació. Encara més si sabés l'obsessió de la seva filla per aquest flascó. Això li donaria la raó en tant que no era una bona cosa per a ella, aquesta col·lecció. Però el que més em preocupava era la causa d'aquest canvi en l'Isabel.
Les setmanes següents a aquesta nit no ens vam veure. Ella va estar a casa seva, ocupant-se de no sé quin assumpte familiar, crec que uns parents van passar amb ells un dies i després l'Isabel es va ajudar a la seva mare en tasques de decoració a la seva mansió en el barri alt de la ciutat. Jo vaig estar a Romania. Em van parlar d'unes mines que restaven tancades des de feia molts anys, des que es van desplomar algunes galeries atrapant a cinquanta-dos miners. Vaig recollir mostres de tots els racons accessibles de la mina que reservava un aire pesat i ranci. L'ensorrada havia sorprès als obrers mentre feien el canvi de torn a les sis del matí. Per això va haver tantes víctimes i per això aquella olor, de mort. A mi no m'impressionava. Havia estat en moltes guerres i situacions escabroses i horribles. Tenia la pell adobada i també el cor. Per això, per a mi eren un plaer aquests viatges i ocupava el meu temps lliure a fer el turista i visitar monuments. Menjava en restaurants típics i recorria els bars buscant i assaborint la beguda del lloc. D'aquesta forma, pensava, deixava de ser un turista vulgar i em convertia una mica en un d'ells. Durant la meva estada a Miercurea-Ciuc a la vall de Olt, m'allotjava en un petit hotel familiar en el centre de la ciutat. Un lloc tranquil i net amb un amable servei que feia que un se sentís com a casa. Havia recollit ja tot el material necessari i em disposava a passar la resta de la setmana visitant la regió. Aquell matí la mestressa de l'hotel va venir a la meva habitació comunicant-me que tenia una trucada des d'Espanya i que ja havien trucat quatre vegades a la nit però els havia dit que estava dormint i que no se'm podia molestar, ara ja no podien esperar. Em va passar el telèfon, era l'Isabel -Què passa?- vaig preguntar. -El meu pare ha mort-. Vaig sentir a l'altra banda del fil telefònic el plor i el dolor. -Com ha succeït?-. No em va contestar. El pip de la línia interrompuda em va indicar el pròxim pas.
Vaig fer les maletes ràpidament i les vaig carregar al cotxe. Vaig estar tot el viatge en silenci, només acompanyat del so sord del motor. Deu haver estat un atac al cor, vaig pensar. Abans d'emprendre el meu viatge cap a Romania vaig poder comprovar que el senyor Guzmán estava fresc com una rosa, res feia pensar en aquest desenllaç. Entrada la nit vaig arribar a casa seva. Una filera interminable de cotxes recorria la vorera enfront d'ella i totes les llums de la casa romanien enceses tot i ser ja molt tard. La porta estava oberta, el consell d'administració en ple es trobava a la sala d'estar. La mare d'Isabel, asseguda en una butaca, era consolada per la dona del soci del seu marit i Isabel baixava per les escales en aquell moment. Vaig anar cap a ella i em va abraçar llargament. Em va semblar que estava destrossada, no en va acabava de morir el seu pare, però de seguida va voler sortir d'allí, asfixiada per tants trajos negres i vam sortir al jardí on la piscina reflectia les seves aigües en la blanca paret de la casa. Feia fred i ens arraulírem al balancí. -Com va anar?- Vaig preguntar finalment, -un atac al cor?- E
l silenci es va perllongar uns segons -Estan fent-li l'autòpsia…- I es va posar a plorar. Pel que sembla la policia sospitava que poguessin haver assassinat a Tomás Guzmán. Era un home ric, riquíssim, tenia, no només la fàbrica on jo treballava, aquesta era una de tantes, a més era amo d'infinitat de petites empreses que havia anat disseminant per tota la regió i fins i tot en l'estranger. Posseïa immobles, terrenys i multitud de béns amb els quals comerciava i mercadejaba. No era agossarat pensar que podia tenir molts enemics i que volguessin desfer-se d'ell. A mi, francament, tampoc em queia massa bé. Ja coneixen els motius. Però no, jo no sóc un assassí i a més, encara que m'odiés, no deixava de ser el pare de la dona que estimava, estranyament i de vegades ignorant els motius, però l'estimava. Ella s'havia quedat sense dir res, absorta en el record.
Entràrem a la casa i després d'acomiadar-se dels presents i de mi, va acompanyar a la seva mare fins a desaparèixer a les seves habitacions.
Al matí següent, quan vaig arribar a l'Església de la Trinitat tots els bancs estaven plens. Vaig poder asseure'm al costat d'una senyora d'uns seixanta anys que plorava desconsolada però en silenci. Ignoro quina era la relació que pogués tenir amb el difunt però em va semblar sincer el dolor. Infinitat de flors i corones cobrien el fèretre fins al punt que no vaig distingir ni un sol tros de fusta del taüt. Al banc pròxim a ell, estava ella amb la seva mare i suposo, aquells parents que venien a veure'ls de tant en tant. Crec que no tenien massa familiars. Estaven envoltades per dotzenes de vestits negres i corbates del mateix color. Vaig reconèixer entre ells algunes cares de la nit anterior a casa de l'Isabel, Els mateixos de sempre intentant treure alguna pessigada d'algun lloc, esperant com voltors que la presa estigués ben enterrada per a saltar damunt dels seus negocis i propietats i poder esgarrapar un poc d'influència, diners, contactes... Estaba allà també el seu assassí? Un calfred em va recórrer la columna i em vaig asseure en el banc esperant que acabés la cerimònia i intentant oblidar la pregunta que acabava de fer-me. Vaig aprofitar per a treure un flascó i omplir-lo de l'aire del funeral. Quan em vaig acostar a elles per a donar-los el condol l'Isabel em va estirar amb força fins al seu costat i em va obligar a estar allí com un més de la família. La seva mare, una vegada van haver passat tots, es va acostar a mi i em va abraçar plorant i donant-me les gràcies, després sortírem tots darrere del taüt i vam anar al cementiri per a donar sepultura a Tomás Guzmán. Arribàrem a casa seva en el pujol prop de les dotze del migdia. I jo estava allí, com si hagués caigut la paret que impedia que m'acostés a ella, alliberat d'aquests ulls vigilants que no acceptaven la meva manera de ser, ni els meus costums. Pot ser que jo també estigués un xic feliç. Per fi podia estar al costat de la persona que volia sense haver d'amagar-me de ningú, sense haver de donar explicacions ni justificar la meva col·lecció. Al cap i a la fi això era el que més odiava de mi Tomás Guzmán i el que més m'importava a mi. Això era el que ens separava. A l'acabar el dia l'Isabel em va emplaçar a la nostra casa.
Ja no era un secret, en realitat mai ho va ser. Els seus pares la coneixien des del mateix dia que la vàrem llogar. Era seva. L'agència immobiliària on la vam adquirir era una més de les empreses del seu pare i ens van donar aquesta casa perquè era del millor que tenien. Sempre em va estranyar que pel preu que pagava pogués tenir aquesta casa però mai vaig qüestionar el perquè i em vaig considerar afortunat. Ara era d'Isabel.
Quedàrem per a un parell de dies més tard, quan tot estigués més tranquil i totes les aus de rapinya haguessin tornat als seus nius, amb presa o sense ella. Això no ens importava. Va Clarejar plovent a bots i barrals. Mentre esmorzava, vaig ordenar damunt de la taula els flascons de les meves últimes adquisicions, al costat del de la mina de Romania hi havia el del funeral i un altre d'un embús de l'autopista A32 que encara no tenia i en el qual em vaig veure atrapat el dia que tornava a casa després d'acomiadar-me d'Isabel. Vaig baixar al soterrani i vaig col·locar cadascuna de les ampolletes al lloc que els corresponia, vaig posar el de Romania en l'apartat de catàstrofes, al costat del de les torres bessones i al del Tsunami que vaig recollir en Sumatra. Per posar el de l'embús vaig haver d'estrènyer els flascons a la prestatgeria i fer un forat. L'aire del Funeral de Tomás Guzmán el vaig dipositar amb cura a la part alta de la prestatgeria, sol. Curiosament alguna cosa es va remoure dintre meu i una tristesa estranya em va envair al contemplar aquest flascó. Després, abans de marxar del soterrani vaig repassar, com feia gairebé sempre tota la col·lecció amb un cop d'ull ràpid. Llavors vaig adonar-me'n. On hauria d'haver els flascons més perillosos, faltaven la meitat de les ampolles i a terra, alguns vidres trencats em van posar en alerta. Vaig comprovar, amb l'ajuda del llibre de registre, que havien estat sostrets els flascons de les catàstrofes nuclears i que afortunadament, l'ampolla trencada no era perillosa, corresponia a altra prestatgeria on guardava els aires de les grans celebracions, aquesta en concret, corresponia a la Final de la Copa del Món de Futbol de 2002 . Només una persona a part de mi tenia accés a aquest soterrani, Isabel. Per què voldria ella aquests flascons?, Mai li havien agradat, a més gairebé no sabia ni on estaven. Una idea em va passar pel cap, però no era possible, no podia haver estat ella, no tenia tant valor com per a fer semblant barbaritat… Vaig córrer ràpidament cap a les escales fins al menjador, vaig agafar el telèfon amb la mà tremolosa. A l'altra banda de l'aparell la seva veu va sonar suau i tranquil·la. -Perquè ho has fet?- vaig preguntar amb un fil de veu. No hi havia cap necessitat! -No estàs content amor meu? Ara som lliures, ja no haurem d'amagar-nos. Fins i tot podrem casar-nos. Havia perdut la raó. O potser mai la va tenir.
Mentre el seu pare era al despatx va destapar els flascons prop d'ell. Era aire altament radioactiu. Va morir ràpidament. Isabel em va explicar els motius del seu acte, cap de raonable, i em va recomanar que ho mantingués en secret perquè si deia res a la policia jo seria el culpable ja que els flascons eren meus i duien les meves empremtes. Va dir a més, que si no em casava, seria ella mateixa qui em denunciaria. Em vaig sentir acorralat, enfonsat, atrapat, humiliat, no em quedava ja cap sortida. No obstant això, vaig pensar en el futur. Isabel era l'hereva de tot l'imperi de Guzmán i jo podia ser el seu…
Després de penjar el telèfon em vaig asseure en la butaca, atordit. Vaig prendre l'ampolla de conyac i ja sense dignitat, vaig beure d'ella el primer de molts glops. Aviat es va ennuvolar la meva ment i la meva consciència. Ja no estava segur de res. Era la meva col·lecció d'aires tan important? Li interessava a algú? Fins a la data, ningú, excepte Isabel i el seu pare, sabien que existia i només ella l'havia vist i havia servit per a perpetrar un terrible crim!. Què hi havia de bo en aquella quantitat de flascons? Qui vindria a olorar el seu aire? Però per altra banda, qui preguntaria per la col·lecció si ningú sabia que existia? En l'informe de la policia forense es deia que Tomás Guzmán havia mort d'un infart. Van ometre el fet que hi hagués una molt alta quantitat de radiació en el seu cos perquè van suposar que hauria visitat alguna Central de les quals era copropietari i que allí s'hauria contaminat. Òbviament, de sortir a la llum pública, hi hauria un gran escàndol… i una gran pèrdua econòmica. Era millor no dir gens i tancar el cas.
Vaig passar la tarda dormint a la butaca. En despertar, vaig agafar el telèfon i vaig trucar a l'agència de viatges: -Bon dia, voldria reservar dos bitllets per a Lisboa… si, de viatge de nuvis…

Comentaris

  • Té una qualitat que es podria fer desenvolupar, sí...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 11-09-2008 | Valoració: 7

    Jo tinc la costum (subjectiva i, per suposat, discutible) de llegir relats només curts o molt curts. Per això, només he llegit la cuarta part del relat. Que quedi dit.

    La meva opinió és que el relat té coses bones, però que li falta un cert desenvolupament més viu. M'explico.

    El relat té trossos interessants, demostra un cert coneixement de la realitat humana (social i psicològica), i té un cert valor lúdic. Això li veig en ell (no és poc...). Però, al meu parer (tot i que entendria perfectament que d'altres li donessin millor nota), li falla la part aventura-aventura. Hi ha qui pensa que lo important és divertir...

    Li falta vivacitat, risc, tensió... En certa manera, algunes gotetes (suavitzades, sisplau) de "violència".

    És veritat que cada lector busca el que busca... Jo busco el que busco, i a vegades trobo relats dels quals reconec que tenen el seu valor però que milloraria (com aquest).

    Però tu sabràs quina classe de relat vols aconseguir, amic Robert... Jo ja t'he dit la meva opinió, i, repeteixo, entendria els qui puntuarien millor el relat, i li trobo un potencial que es podria desenvolupar (si no, si no veiés enlloc aquest potencial, i volgués ser sincer i extens, faria una altra crítica).

    En tot cas, t'animo a seguir intentant-ho.

    Ah, i un darrer consell: encara que potser sigui tirar-me pedres contra el meu propi teulat... ¿no intentis mai agradar a tots els lectors alhora, eh? L'escriptor que intenta agradar a tothom alhora, és com qui manté agafada una pala per cavar-se la seva pròpia tomba: intentar agradar a tots els lectors (cosa impossible, a fer meva) és el camí mental equivocat. No adoptis aquesta idea... És a dir: accepta-ho, a alguns no els hi agradaràs... Sigues una mica populista, però amb límits.

    Ja m'he enrotllat prou. Bé, doncs ja ens tornarem a llegir. Una abraçada i endavant amb la literatura, Robert!!

  • Col·leccions[Ofensiu]
    Grocdefoc | 06-09-2008

    El tema de les col·leccions és molt literari, donen molt de si. A més, aquest relat enxampa al lector que vol saber més i més...
    I com tot bon relat, té un final inesperat.
    A reveure !

  • Aire misteriós[Ofensiu]
    Declivi Decliví | 02-09-2008 | Valoració: 10

    És molt interessant i, per sobre de tot, original. El fet que l'home col.leccioni aire ja li dóna al relat un cert aire de misteri des del principi que fa pensar que pot succeïr alguna cosa relacionada amb això, però no havia pensat en aquest final! D'altra banda, està molt ben escrit.


    Sergi

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: