L'aire d'aquesta ciutat

aquesta sensació l'he tingut tants cops!! I sempre havia pensat que un dia escriuria un poema explicant-ho, però mai sabia com. Ara, llegint el teu veig que ja no calen les meves paraules, i que no sóc la única!!
Una abraçada,
AtzaVaRa

Si pogués deixar de respirar... ho faria... sempre a la ciutat. I a vegades no ens donem compte d'això aquí a la ciutat, passem els dies respirant aquesta PORQUERIA i quan... de tant en tant marxem ben lluny... ben lluny de cotxes, carrers asfaltats, sorolls estridents... ens donem compte... compte de que no hi ha res com estirar-se a la muntanya una nit qualsevol ( tot i que prefereixo les de lluna nova... quan la foscor és més patent i els estels brillen com mai), envoltat de silenci, mirar al cel i sentir aquella tremolor dins teu, reflex involuntari en front la bellesa d'aquest món que tant ens costa veure, mentre els teus pulmons s'omplen de vida per uns instants... ufff quan m'hi poso no paro eeh! xD
Doncs això, que m'ha agradat molt, un poema breu en el que ho dius tot el que s'ha de dir de l'aire que respirem aquí a la ciutat, i no t'oblidis de provar-ho quan siguis lluny de la ciutat! :P
Petons!

és un munt de cèl·lules desconegudes entre elles, fumadores anònimes d'egoïsmes, entre una casa i altra hi ha un espai infinit, no hi ha himnes, ni cançons ni banderes...
Hauràs de respirar en un lloc petit, insignificant... on juntar les mans i cantar encara és vida i amistat...
una abraçada des de la ciutat... i un petó oxigenat amb ampolles d'escafandrista!