L'adéu al Palau

Parets de marbre,
ceràmiques al sostre,
fustes en el terra,
i encara ets a dins nostre.

La sala central, la cúpula amb estrelles,
les golfes, la sala de visites, les xemeneies,
el menjador, el despatx, la terrassa,
els dormitoris, la sala de confiança...

Matins i tardes t'hem explicat,
en sol i pluja hi hem treballat,
a l'hivern i en flor, molts t'han guarit,
amb cura i goig ens has omplert l'esperit.

Però ara vell amic, tot d'una hem de partir;
aviat serà l'hora de marxar.
Alguns ho farem en to sentit,
altres -potser- ho facin tot pensant en l'endemà.

No serà com els diumenges,
no, demà a les deu no s'obriran tes portes.
Aquest cop sembla que ens deixes:
i ja a l'octubre es tanquen tes reixes.

Molts aquí ens hem conegut,
en el dia a dia, ens hem trobat,
ens hem preguntat, escoltat,
ens hem estimat, i t'hem viscut en plenitud.

Entre un mar de xemeneies, molts t'hem compartit,
teníem visites diàries, des d'anglès a llevantí,
i entre llegendes i mil cabòries
hem après històries vàries tot divertint.

Llargs jorns plujosos també han esdevingut,
llamps i trons a estones, però ja han estat vençuts.
Lluny resten els temors a possibles regressions,
i és ara que només sento: dolces notes, melodioses sensacions.

Tots junts, bones estones hem passat,
ens hem vist néixer, ens hem vist créixer,
hem tirat cap endavant,
però curta és la benaurança i tot allò bo prest ha d'acabar.

Sens més ja m'acomiado,
demà un nou dia tot just s'alçarà:
records, vivències i imatges
en ma memòria a tothora i vius per sempre hi seran.