L'abraçada i Marçaners

Delmats pel rigor de la canícula, però esperançats de retrobar l'ombrívola, plaent i nostrada muntanya, ens hem enlairat a les planuries de Santa Fe, a la recerca de nous horitzons, car en som coneixedors que cada dia s'ens ofereixen noves maneres de viure i a l'ensems d'explicar l'engalanada baluerna.
I com no podia ser d'altra manera, avui hem encalçat la font del moscardó (honorable andròmina en recordança d'un militarot estrany), hem pausat el nostre pas a l'ombra de l'abraçada, on sense defallença el faig i l'avet s'estimen des de fa moltes tardes amoroses. Hem sotjat la roureda ombrívola de la plana de Marçaners, on, mig temorenca, ens esperava la font del seu nom i de la mà d'en Jordi, que avui ens ha fet de pigall, ens ha mostrat el camp de marcolies (si no ho dic bé, mestre Martí Boada que em corregeixi) que massa presumides aixecaven la testa per ser impudorosament retratades. Ah! I la forca (que ens ha estat mostrada pel gentil gendre de Cal Trompo, el casalot on s'instal·là el primer hotel montsenyenc) que s'oblidà un dimoniet dels pastorets recolzada en un faig i ara, aquest, golut, se l'ha cruspit,.... I tota la sortida sense ser massa molestats pel sol immens que, entre bri, branca i falguera, intuíem al cel. O sigui, hem retrobat el "locus amenus" i hem quasi tocat el cel amb les mans!!!!