La vulnerabilitat d'un pacte

Un relat de: ROSASP

La Núria va resseguir amb la punta del dit índex les fissures de les roques, aquelles que el mar havia obert amb dolces onades i violentes embranzides.
Ara, amb la marea baixa s'observaven els dibuixos i els forats fets per la força ancestral, poderosa i continuada de les aigües.
Va passar el peu per les pedres arrodonides, recobertes d'algues menudes semblants a la molsa. El cap va viatjar instantàniament a la suavitat de la pell envellutada del Joel.
Les darreres vacances a la muntanya, les flors petites i salvatgines, la intensa verdor del paisatge. Totes aquelles sensacions que encara podia percebre, li feien evocar la relació tan especial que tots dos tenien des de feia tant de temps.
Ara es preguntava on començava l'amor, aquesta línia subtil que el separava de l'amistat i que poc a poc s'havia anat transformant en un batibull de sensacions indesxifrables.
Havia compartit amb el Joel tants moments de somriures, de jocs innocents, de confidències, de dubtes existencials, de ploreres, de mala llet concentrada i moltes hores d'estudis i de marxa.
No creien en l'amor permanent, pensaven que anava perdent l'encís i s'acabava avesant a una rutina sense retorn.
Havien decidit viure intensament, conèixer molts llocs, treballar fora de casa, no tenir lligams ni xarxes i viure lliures de promeses.

Fins que van decidir organitzar aquella acampada lliure a la muntanya.
Va coincidir que els companys amb qui anaven normalment, ja tenien embastats diferents projectes.
Tot plegat tampoc tenia tanta importància i no se'n van tornar endarrera. Van fer els preparatius per passar uns tres o quatre dies perduts de la civilització. Tot just havia començat l'estiu i es podia gaudir d'una tranquil·litat difícil de trobar en plena temporada.
No era la primera vegada que compartien tenda i romanien sols, mai s'havien plantejat que això fos cap problema.

La Núria, ara acaronava el camí de les algues, dibuixava camins imaginaris en la sorra fina, abstractes i impulsius com el propi destí.
Un sentiment d'enyor i tristesa li amargava la bellesa d'aquells dies de platja.
Necessitava estar sola per comprendre, per ficar en ordre pensaments que cada cop esdevenien més complicats.
Les pedres rosades i blanques, les petxines nacrades evocaven tèbies carícies. N'havia recollit un grapat i les retenia a les mans tancant els ulls. Aquella olor de mar traspassava els sentits, retornava a la ment l'escalfor del cos del Joel.
Tendre i dolorós record gravat a foc en cada racó de la pell i de la memòria.
Tot allò que sempre els havia unit, aquell nus fort, potent i elàstic de l'amistat s'havia sotragat amb la passió desfermada d'aquella sobtada estimació que no semblava tenir cap possibilitat de materialitzar-se.

Les abraçades juganeres d'estira i arronsa, que els feien somriure i empipar-se molts cops, aquells dies d'acampada es van anar transformant en estranyes rampellades i espurnes que gairebé cremaven.
Els banys a l'aigua freda del riu esquitxaven somnis i fantasies que esborronaven la pell, més enllà de la gèlida impressió que els feia cridar i sentir-se extremadament plens de vida.
I entre mirades i paraules va venir un lleu petó molt prop del llavis, tot just un gest d'apropament sense importància, que va començar a trencar el llindar d'un pont invisible que havien començat a creuar sense adonar-se'n.


La tercera nit va baixar molt la temperatura i van desfer la cremallera dels sacs de dormir per convertir-lo en un de sol. Es van apropar, estaven molt junts i els ulls es van endevinar en la foscor de la tenda.
Una part del cervell els avisava de que trepitjaven terreny perillós, que aquell instint fins ara desconegut entre ells, podia resultar imprevisible.
I van romandre abraçats, cadascú lluitant amb el neguit d'aquella estranya incertesa que els consumia.
De matinada, el Joel es va llevar amb molta cura per no despertar a la Núria i va començar a preparar un cafè al fogonet de gas.
Li va portar a la noia quan tot just obria els ulls. Tenia els llargs cabells negres escampats i els llavis molsuts dibuixaven un lleu somriure.
Aquella primera llum del sol que eixia feia un joc de llums i ombres amb el rostre endormiscat de la Núria.
I la tassa de cafè es va refredar, perquè ja no hi va haver retrocés possible.
El Joel li va acaronar lentament els cabells despentinats, li va passar els dits per les parpelles resseguint les galtes rosades, el llavis calents i suaus i perdent-se coll avall per indrets inexplorats.
Es van apropar lentament, com si el temps hagués deixat d'existir i tot es va anar esvaint al seu voltant.
Van perdre el control de la situació i de tots els seus compactes i segurs punts de vista.
Com es podien amagar tants secrets dins de la pell i dels sentits, si feia una eternitat que es coneixien.
No es podia comparar amb cap experiència viscuda. Tota aquella explosió de sensacions era impossible de descriure.
L'haguessin volgut prolongar per sempre més, però una fiblada a la consciència els va fer comprendre a la fi que havien esquinçat un pacte molt ferm i preuat.
Una amistat que es recolzava en la confiança de molts dies.
Ara, feia por saber què els esperava l'endemà, com seria a partir d'ara la seva relació.

No havien pronunciat gairebé cap paraula i ara fets un nus de cossos i caps, volien dir tantes coses que no sabien per on començar.
El Joel decidit a trencar el silenci, li va acaronar una galta suaument i les seves pells es van tornar a eriçar, extremadament sensibles al tacte.

- Núria, em sap tan greu, però tu i jo sabem què no podem caure en aquest parany que ens demanarà cada cop més l'un de l'altre fins a escanyar-nos.- va empassar saliva, esperant la reacció d'ella, mentre li agafava la mà dolçament.

La Núria no s'ho podia creure, negar tot allò ja no li era possible.
Estava amarada de l'olor del cos del Joel i encara estava volant entre el somni i la realitat. No volia oblidar, sinó tot el contrari, en volia més.
Era un sentiment molt intens i feréstec, endevinava què quelcom s'havia esquerdat sense remissió.
I no va lluitar per retenir aquells moments, no el volia lligar a la força, mai ho faria.
Va afirmar movent el cap, abaixant la mirada que l'hagués delatat descaradament.

Es van vestir ràpidament en silenci i van agafar el necessari per l'excursió que havien previst fer. Un esguard d'estranya vergonya els va sacsejar als mirar-se directament als ulls.
Compartien l'aigua i el menjar com sempre havien fet, però rememorant el gust dels llavis i el tacte de la pell. Amb l'enteniment xuclat per un estrany cataclisme que esmorteïa els colors del paisatge i emmalaltia el cor d'una febre delirosa.
Maleït moment de debilitat, on havien pogut volar fins al cim més alt, per esdevenir mortals cossos amb l'ànima plena d'ombres.

Havia passat ja un any d'aquell dia impronunciable.
La Núria prenia el sol tebi, vital i evocador de tendreses del mes de juny de la Costa Brava. Tot just havia acabat Turisme i dins d'uns dies començava a treballar de guia.
No era allò que havia somiat, però de moment li oferia la possibilitat d'independitzar-se, d'organitzar la seva pròpia vida.
Un vel transparent d'angoixa i melangia enterbolia les trobades amb el Joel.
S'havien vist sovint, però quedaven estones de forats negres que ho engolien tot, on es mossegaven inconscientment els llavis i dibuixaven un somriure tímid.
Tot esdevenia a la fi una mica forçat i els hi deixava un regust amarg que tardava molt en anar-se'n. Dos petons de comiat i la promesa de trucar-se força aviat per tornar a quedar.

Ara el Joel feia de monitor d'esports d'aventura al Pallars Sobirà mentre esperava, si tot anava bé, acabar l'any vinent Veterinària.
Havia vist com es petonejaven una parelleta d'adolescents, tendra i dolçament, aïllats uns instants en un món on només existien ells. Li havia fet mal l'encís que desprenia aquell joc sempre nou.
Durant aquell any havia tingut un parell de relacions esporàdiques que encara li havien fet comprendre més dolorosament com enyorava a la Núria.
Les seves rialles cridaneres, aquella bufada d'optimisme, el mal geni que gastava quan s'enfadava i cada part del seu cos que no podia ni volia oblidar.
La certesa de tants sentiments li feien un nus a la boca de l'estómac.
No podia dir-li que l'estimava i enyorava també aquelles confidències sense amagatalls que ja no sabia com rescatar.
Sempre va dubtar haver triat l'opció més correcta durant tots aquells mesos, especialment quan es retrobava amb la Núria.
Ara es preguntava, com moltes altres vegades, perquè no era capaç de dir-li la veritat.
Hagués donat qualsevol cosa per tenir-la entre els seus braços i enviar a fer punyetes totes aquelles fermes conviccions que els havien separat cada cop més.

No podia endevinar que el cos esvelt i nostàlgic de la Núria ara recordava el seu. Estava estesa directament damunt de la sorra i també hagués donat qualsevol cosa per volar un cop més cargolada entre els seus braços.
Per què no s'havia arriscat a perdre'l o a tenir-lo del tot?
Enyorava les seves mans fermes i l'ondulació dels seus cabells llargs i castanys, aquella mirada espurnejant que s'il·luminava quan somreia.
Tot allò al que havien renunciat per no destruir el que tenien, se'ls estava engolint lentament en un pou d'enyor i d'impotència.
Res estava previst...
Què poc es pensaven que el destí els faria vulnerables a un sentiment difícil d'ignorar.
Voler i no poder era un dolor constant i punyent que estrenyia sense clemència.

El Joel va agafar el mòbil i va començar a buscar a l'agenda el nom de la Núria.
Gairebé li va fer un salt el cor quan el va sentir sonar abans d'haver marcat el número.

- Núria, com pot ser, si t'estava trucant jo!

- Ja veus Joel, encara ens funciona la connexió...

- Crec què ens haguéssim hagut d'arriscar a començar una nova relació. Potser et semblarà estrany, però necessitava dir-t'ho!

- Ja fa un any que ens ho volíem dir això, no creu
s?

- Havíem promès no trencar mai el nostre pacte, tinc por de que tot plegat ens dugui al final d'un camí sense tornada. I no et vull perdre, Núria!

- Què beneits, pensar que no ens podia passar a nosaltres, oi! Em queden uns dies per començar a treballar, agafo el primer tren i vinc cap a Sort.
Llavors em mires als ulls i em dius si val la pena córrer el risc.

Un calfred va recórrer el cos del Joel. Una punxada d'incertesa i temor va esvair-se entre la llum d'un il·lusionat somriure.
Tot plegat es barrejava amb un esclat d'alegria i desig que no podia contenir.
Aquelles hores d'espera se li van fer gairebé tan llargues com aquell darrer any viscut.
No calia mirar-la als ulls per saber amb certesa que aquell pacte ja s'havia trencat irremissiblement des de feia molts dies.
Ja no hi havia volta enrera...











Comentaris

  • amor de postal[Ofensiu]
    qwark | 28-08-2005

    Arribo a aquest relat per la recomanació d'un altre (il·lustre) relataire.
    Fent un símil cinematogràfic, aparentment absurd, et diré que m'ha semblat un relat amb una bona fotografia. Una successió de postals de paisatges i sentiments que ens va transportant a través de la història, com si fos un d'aquests amants malencòlics que juguen a arrencar d'un en un els pètals d'una margarida; prorrogant aquestes decisions inevitables.

  • Realista, emocionant i agradable[Ofensiu]
    Bonhomia | 21-08-2005 | Valoració: 10

    Coneixes perfectament, no sé si n'ets conscient, la manera de mantenir l'emoció del principi al final. Aquest relat és completament rodó; i realista.
    La meva manera d'escriure és de caire més romàntic, en el sentit literari de la paraula, i m'agrada llegir escrits d'aquesta última tendència, però he frapat amb el teu.
    M'ha recordat l'estil descriptiu agradable i senzill del Hermann Hesse de "Siddhartha".

  • Mon Pons | 19-08-2005

    En cada paraula hi ressona un sentiment, des dels cims més alts de la muntanya al mar de la Costa Brava. Anada i tornada; fent, sentint i reflexionant sobre la "indefensió" i la debilitat de dues persones quan es troben davant els límits de les relacions d'amistat i que poden fregar l'amor. Un llindar subtil i delicat que es pot trencar, mai millor dit.

    Un pas cap endavant i cap endarrere (i viceversa) en el temps. Hi han moments que no reconeixem els confins de les fronteres, només fins que les traspassem o quan ens hi trobem. Tu ho analitzes molt bé, elaborant un discurs de molt bon llegir, quotidià, estiuenc, refrescant que ens hi podem identificar.

    Gràcies per les teves paraules sensibles i tendres sempre.

    Una abraçada

  • Final desconcertant, tal vegada[Ofensiu]
    estrangera | 18-08-2005 | Valoració: 9

    Moltes gràcies ROSASP pel teu comentari tan elaborat, generós i encoratxador. Una abraçada MOLT forta en resposta al teu do d'amistat tan preuat!!

    Quan al teu relat que atrapa i arrossega, m'ha desconcertat al final, però no me'n facis pas cap cas. jo no en sé gaire de tot això. En tot cas el cor humà és un laberint, i el cos també.

    Pensem que en sabem la sortida de tot plegat i no.I no. A cada pas, no sabem ben bé on anem per molt que ho tinguem tot molt ben estudiat.

    Com dius molt bé, jo escric EN RECERCA DE...penso que la vida és una "eterna" recerca de... la felicitat ,esclar, és a dir d'un IMPOSSIBLE. PERÒ AQUEST LLISTÓ FIXANT EN L'INFINTI ENS ESPERONA A LLUITAR I a EGURI ENDAVANT sempre, sempre.Felicitats pel teu relat. Tu sí que en tens de ganxo!!

  • pactes...[Ofensiu]
    quetzcoatl | 16-08-2005

    ai.... mortals! tots acabem entrebancant-nos amb els nostres propis principis! :-)

    Felicitats Rosa, és un relat quotidià, que enganxa i escrit amb molta claredat. Fàcil d'identificar-s'hi!!

    Una abraçadassa ben gran, i mil gràcies pels teus comentaris sempre tan enriquidors. Sento que tindríem forces coses en comú, oi?

    Petons!

    m

  • Un llindar ben eteri, però val la pena.[Ofensiu]
    Jofre | 16-08-2005 | Valoració: 10

    Rosa,

    Primer de tot celebro que hagis escrit un relat amb una pulcritud tan ben estudiada.

    El teu vessant més poètic i poderosament descriptiu l'has reservat per als àmbits més tendres.

    Amb dos protagonistes, a partir d'un fet trascendent, permets al lector anar construint tota la història conduint-lo endavant i endarrere en el temps; i d'un lloc a l'altre (de Sort a la Costa Brava; de la muntanya a la platja, i a l'inrevés), a mesura que ens vas revelant els seus sentiments.

    Un final que demostra, al meu entendre, que efectivament aquesta frontera tan subtil s'havia trencat... perquè era inevitablement vulnerable.
    Ara: jo crec, que el pacte a través de l'amor que es professen un per l'altre, ha canviat de registre, però ha sortit reforçat.
    Vindran noves situacions i, naturalment, no se sap mai. Sempre estarem caminant en aquest terreny tan delicat.

    Cada gest posa a prova la vulnerabilitat i la voluntat d'establir nous pactes.

    Insisteixo, molt acurada en totes les frases i paraules, i, això t'honora.

    Una abraçada Rosa!
    :-)

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de ROSASP

ROSASP

312 Relats

1612 Comentaris

644458 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Hola! Sóc la Rosa Saureu, una lleidatana somiadora de mena i una mica surrealista. Convertir allò que caço al vol en paraules és el més semblant a tenir ales. En el meu cas, escriure no és només una afició o una necessitat sinó una forma de sentir i veure la vida. Utilitzo la poesia, els contes i els relats curts per intentar expressar les petites i grans coses que omplen i buiden els dies.
Vaig tenir la sort de ser escollida per a la plaquette "Singulars d'un Plural" a la ciutat de Girona, en què poetes inèdits vam compartir espai amb autors de renom. Formo part del llibre de relatsencatalà.com versió 2.0 i del primer llibre de poemes. També he guanyat el segon premi de poesia Seu Vella de Lleida-2008. Aquesta empenta, junt als vostres comentaris i continu suport, han estat un gran estímul per continuar endavant.
El meu repte personal és aprendre constantment a viure. M'agrada la música, l'art en general, somriure molt i estimar tant com pugui. Estic enamorada de la meva llengua i sé que el nostre vincle és cada cop més fort i ferm.
Respecte a vosaltres, sento que ens uneix un fil comú que m'agradaria sentir sempre proper.
Per si necessiteu quelcom, el meu correu és: rosasaureu@telefonica.net
Gràcies per tot!

Si voleu, també podeu visitar el meu bloc de videopoesia


R en Cadena

El Vicenç Ambrós i Besa em va passar la cadena i jo l'he passat al Capdelin i a la gypsy

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")