La vida com una partida...d'ESCACS

Moltes felicitats, sincerament, m'ha agradat molt!

abans d'acabar de fer-nos mal...
m'hA agradAt molt el final. Un empat, una mitja rendició, l'acceptara? o seguira endavant i acabara fent-li tant de mal com per guanyar la partida?

Pet0nS!
!!*!!

senzillament curt i directament sincera

M'HA AGRADAT FORÇA? EN UNA JUGADA DIUS MOLTES COSES, COSES QUE L'AMOR JA ACOSTUMA A TENIR, A PATIR...

Si la vida, és una partida d'escacs, ens fereixen comencem de nou, canviem estratègies, però no se si sempre és bo per nosaltres quedar en taules. La immobilitat pot ser allargar l'agonia.
T'he de dir que t'expresses molt be em tan poques paraules, això és un art al que no tots podem accedir. Crec que no t'havia llegut mai i m'alegra haver-te descobert.

Una abraçada de Naiade

En ocasions les relacions personals poden arribar a semblar simples jocs traçats en làmines de paper moribundes, a mans de ments fredes i calculadores...

però, l'home no és així... l'home s'equivoca eternament i executa la batalla amb ell mateix.

...ni als escacs ni a la vida, no sempre s'hi guanya la partida o s'hi perd també es fan taules, molt bo, però hi ha vegades que cal guanyar.

davidmarti6@hotmail.com és el meu correu, m'ha agradat mo,t veure que hi ha molta gent que li agrada aquest joc de intel·ligents.
intenta comentar els meus nous texts quan puguis si us plau

que crack, sílvia!

gran poema... i gran final...

petons!

AnNna

...les taules son la millor sortida,
del boig girigall de la vida.

Ets una crack, de sol i lluna!

una abraçada i...SALUT!!!

de la vida i dels escacs. Utilitzant al terminologia perfecte i escaient, sacrificant dames, enrocan.te en un relat molt xulo.

records, força i paraula!!

amb flors i regalets de tant en tant per disimular una jugada genial i perillosa...
no, no... val més acabar en taules per evitar l'escac i mat!
i és que el joc és tant cruel quan només es persegueix... la victòria!
una abraçada de rei i un petó des de la torre d'ivori.

supòs que és implicit, jugar una partida d'escacs fent-nos mal, la penúltima opció, enroc, i la torre sacrificada, la dama lliure de moviments, d'incerteses i flagells, s'alçarà lliure, quan? i el rei, aquell inabastable desastre que no és com volem sinó com és, en la llunyania, inconmensurable, ens condemna al joc del sacrifici, fins quan?

Sóc peó, petit però rebel, lliure, i me'n ric de sa majestat, però jugo de nou al cant insoportable del dolor de la meua partida.


Apa, salut i una abraçadota...

Ei, tan de bo poguéssim aixecar la mà per damunt del taulell i demanar taules abans de fer-nos mal.
Sense sentir-nos perdedors, sense pensar que hem estat covards.
Hi ha moltes maneres de guanyar i no sempre van pels mateixos camins ni segueixen un patró establert.

M'agrada com escrius i el que escrius Sílvia!

Una abraçada i no t'aturis mai!