La Vall de la Renaixença: capitol 1 : Aniversari desbaratat (part I)

CAPÍTOL 1 ANIVERSARI DESBARATAT.

“... començà a caure sang del cel mentres els caníbals prosseguien amb el seu atac. Els nostres avantpassats, molt valentament, resistien els atacs mentres buscaven un refugi per als supervivents que encara mantenien la cordura i no s’havien tornat violents i caníbals. El planeta estava desolat, la vegetació i la fauna estaven completament aniquilades del planeta. No existien quasi fonts d’aigua potable...”
Tots els anys els contaven la mateixa història quan s’acostava el dia de la civilització. Per decret tots els escolars de la vall de la renaixença havien d’escoltar aquella història almenys una vegada al any. Aquella història els recordava la sort que havien tingut per nàixer a la nova civilització i els motius pels quals havien d’acatar les ordres i decisions del govern. Per un futur sostenible deien. Per a que no es torne a repetir la tragèdia. Eixos eren els arguments i venien reforçats per aquella història. De fet els la contaven eixe dia, però la resta del any estava plagat de referències a la gran guerra de la manutenció. EL govern no volia que oblidaren el que havi apassat. Però... que havia passat? La història es remuntava a feia segles quan la humanitat desgastà el planeta. Hi havia una superpoblació humana i els recursos humans s’esgotaren. No hi havia aliments, no hi havia aigua potable, la vegetació es marcí... Els intents dels científics de crear aliments artificialment sols retardà l’espurna de la guerra. Finalment la bomba esclatà. No hi havia aliments ni per a una quarta part de la humanitat. Aleshores es formaren diverses faccions. Els que decidiren morir d’inanició sense fer res, els que volgueren enfrontar-se als membres dels governs internacionals i tota la gent adinerada (ja que ells si que estaven ben alimentats i obtenien aliment), la facció caòtica que l’únic que volia era mort i destrucció entre altres. Però de totes aquelles faccions una destacà en quant a ferocitat i mètodes de supervivència. Era la facció dels caníbals. Aquesta facció i els seus ideals s’expandiren com la pólvora. Arribaren a la conclusió que si no hi havia aliments i en canvi havia excés d’humans, que impedia alimentar-se de membres de la mateixa espècie? La humanitat començà a lluitar entre sí per menjar-se uns als altres. Es formaren grups o clans. La gran immensa majoria dels humans del planeta acceptaren aquesta filosofia de vida, el planeta es transformà en una banyera de sang, repleta de cadàvers humans consumits per altres humans. En mig de tant de caos i destrucció un grup de humans decidí no participar en cap facció. Ni estar de part dels governs, que no havien fet res per evitar el problema (investigació tecnològica, educació...) i soles s’havien omplert les butxaques a costa dels altres i a més a més ara presumien de poder alimentar-se, ni de part dels caníbals (que en aquell moment soles volien la supervivència del mes fort). Aquelles eren les dues faccions més importants, la resta quedaren eclipsades per la magnitud d’aquestes. De fet els caníbals s’aliaren per a derrocar els governs (però no es coordinaven ja que es menjaven uns als altres). Al final els caníbals tingueren tanta repercussió que els governs tingueren que refugiar-se en una part del planeta. Cal aclarir que encara que els que formaven part del govern eren una minoria eren molts milions (ja que estem parlant que el planeta estava superpoblat). Doncs aquest grup de gent que decidí no participar es dedica a buscar un lloc on poder sobreviure. Finalment trobaren una vall formada al interior d’un volcà extint. A la vall s’accedia mitjançant una gruta, la qual segellaren per a que ningú pogués entrar. Sols hi havia un passadís oculta a les mirades externes de la vall i constantment vigilat, que conduïa a l’exterior. Aquell grup de cinquanta mil persones creà la nova civilització.
Es repartiren en diferents poblacions al llarg dels vint kilòmetres quadrats que ocupava la vall. Al centre es trobava la capital i centre de totes les decisions. Es formà un govern nou anomenat el Nou Govern. Es decidí no repetir els errors que conduïren a la guerra i a la sobreexplotació dels recursos naturals. Als acords que s’arribaren foren d’una gran diversitat.: S’utilitzaran els recursos naturals sense abusar d’ells. Tota l’energia utilitzada a la vall serà renovable. No s’utilitzaria cap maquina a motor per a produir aliments. La maquinaria sols s’utilitzarà per al indispensable. La reproducció humana estarà limitada, per a poder tindre fills s’haurà d’aprovar al govern, sols es produiria l’aliment necessari per a sobreviure al any, si es produïa més el medi ambient es sobreexplotava (sols es permetia emmagatzemar subministres per sobreviure un anys sencer per si de cas, apart de això sols es produirà el necessari)... I així una sense fi de normes. Es decidí que el excés de tecnologia havia perjudicat a la humanitat per tant s’eliminaren tots els llibres científics i tecnològics que excedien la practica sostenible de la nova societat, al igual que s’eliminaren tota aquella literatura que fera referència a ells, no fos que a algú se li ocorregués la idea de fer-los. Per a evitar intromissions externes de qualsevol tipus es projecta a tota la circumferència del volca una cúpula que impedia que res de fora entrés, per tant el cel estava protegit. Aquesta permetia que passés la llum del Sol, inclús es podien veure les estrelles, però si algun avió hi passava no es voria res a l’interior del crater. Era el aparell més tecnològic de tota la vall. Ara ningú s’havia ben be que era un avió, però si el Nou Govern dia que s’havia de mantindre per si de cas, la cúpula es mantenia. En definitiva, es tractava de recordar que encara que algunes normes els pareixien injustes o no s’entenien, tenien una finalitat. La finalitat de protegir la nova civilització.
El professor acabà la classe i finalment la jornada educativa havia acabat. A la vall l’educació també era utilitària. Que vuic dir amb això? Vuic dir que fins als 10 anys tots tenien la mateixa educació. Durant aquest període s’analitzava les aptituds dels estudiants. Una vegada finalitzat els alumnes passaven a l’especialització. És a dir, els qeu tenien aptituds matemàtiques començaven cursos d’administració i contable per a la distribució d’aliments i be, aquell qeu se li donaven bé les manualitats doncs a la fabricació de utensilis (no excessivament tecnològics), al qeu se li donava bé la natura docs especialitzat a la granja... Així una gran diversitat de variats, metges, forners, cuiners... Es pretenia que cada u tingues la seua funció a la Nova societat segons les seus aptituds. Arribats als 18 anys el individu es transformava en membre actiu de la societat i es dedicava a desenvolupar la seua tasca la resta de la seua vida. En certa manera era una societat estamental, sols regulada per aptitud, no per herència. Es a dir el fill d’un forner podia ser alfarer.
Vaja, un altre any igual, ja tenia ganes de que acabés
De la seua motxilla sortí una veu, sonava com un ronroneig, suau. Com el si el vent arrastrés les paraules i les dipositara suaument a l’oïda. El cap de un xicotet gatet guaità per una de les conjuntures de la motxilla. Aquell cap era com el cap d’un gat persa, però amb menys pel i uns bigotis llargs i fins. Uns pels de color blau crema.
Encara anem pel carrer, no guaités i intenta no parlar. Ja coneixes la llei de l’especies.
La llei de les especies era una llei que prohibia la introducció d'espècies foranes a la vall. SI algú trobes un ser viu no tipificat a la llista de especies permeses a la vall s’havia d’entregar immediatament a les autoritats, les quals es desfaria de l’animal pel bé de la comunitat. Ell a l’edat de 5 anys havia trobat la cria d’aquell gatet al bosc proper de la seua casa. I quan estava disposat a dur-lo a les autoritats, aquella mirada i aquell miol no li ho van permetre. Furtivament se’n l’endugué a la granja on vivia a amagat de les mirades de la gent. Allí ocult al graner li donà llet. Va ser un dura època intentant mantindre el secret. Temia que els autoritats s’adonaren i l'eliminaren a ell i la cria. Les lleis eren molt estrictes i si no obeïes et podien exiliar o suprimir. La majoria dels casos et suprimien. A part que quan la cria començà a millorar, ja que la troba mig ofegada al llac, començà a comportar-se com una cria. Miolar, córrer, voler. Ell a la seua curta edat intentava que l'animalet entengués la situació... La sorpresa va ser quan un matí el gat li contesta. Sí l'animalet parlava. Encara ho feia com un bebè humà ( encara que ell n’havia vist ben pocs, la natalitat a al vall era escassa, i sols podies veure bebès com a molt a la ciutat i en contades ocasions, normalment als bebès els mantenien al centre de cures fins que tenien un any o dos). A poc a poc començà a ensenyar-li a parlar i les normes fins que el gatet entengué per que ningú l’havia de vore. La seua intel·ligència era impressionant en apenes un mes i mig ja entenia els conceptes com un xiquet de 3 anys. Tingué que la troballa del gat va ser l'època de vacances. Si hagués tingut que anar a classe, algú haguera pogut trobar al gat. En retornar a les classes començà a endur-se al gatet. Advertint-li que no podia parlar. EL gat encantat de anar amb ell feia cas. Així va ser com el gat aprengué el mateix que ell. S’havien tornat en amics inseparables. D’aquell troballa ja feia 12 anys.
Ell prosseguí amb pas ràpid carrer avall. Es movia pels carrers de la capital. El que no hagués tecnologia a la vall no era cent per cent veritat. Hi havia el que coneixen com a mal necessari. Evidentment la capital era el lloc més tecnològic de la vall. Però la tecnologia versava amb aparells mèdics i poca cosa més. Això si, l’element més tecnològic de tota la vall era la torre central de la capital. Un edifici rodo d’un kilòmetres d’altitud i un kilòmetre d’amplitud. Realment mitja capital era aquella torre. Allí és on gestionava tot allò referent al manteniment de la societat. Dividida per seccions allí els alumnes estudiaven els seus respectius estudis des de els estudis d'aptitud fins als estudis de especialització. També treballava allí l’administració, la medicina, les investigacions... En definitiva tot allò que fos ciència, educació, gestions burocràtiques, casos judicials, entre altres es duia a terme allí. A la Gran Torre. La Gran Torre també servia de magatzem per a tot el aliment produït al llarg de l’any i des de allí la gent rebia la seua ració de menjar mensual.