La trucada de les 8 del vespre

La Maria va tancar la porta, deixà la bossa al sofà i despenjà el telèfon. L'havia sentit sonar des de l'escala i havia entrat amb presses per arribar-hi a temps, malgrat les seves cames ja no eren les d'abans i havia preferit no forçar-les massa.
Contestà amb veu tranquila un "digui" molt educat, tal com feia sempre, mentre es treia els guants de pell i els deixava sobre la tauleta.
-Hola Maria. Com estàs?- Ella va arronsar les celles i, en un segon, intentà reconéixer aquella veu d'home gran… sense aconseguir-ho.
-Perdoni, la memòria a vegades em falla… qui és vostè?-
-No em parlis de vostè dona. Fa massa temps que et conec perquè ara ens tractem amb tants formalismes. Hauries d'haver deixat que el teu fill et fes companyia aquest vespre. Ell ha insistit molt i tu passes moltes hores sola.-
Sola ! En feia tant de temps que el seu marit era mort que viure sola en aquell pis tan gran ple de mobles carrinclons ja no li feia res. S'havia acostumat a estar amb ella mateixa i ara potser ho preferia abans de mantenir una conversa durant tota la tarda o haver de cuinar per més d'una persona.
-El meu fill no podia quedar-se avui, tenia feina… però, ho sento, no sé amb qui tinc el plaer de parlar- La Maria encara anava amb l'abric, però decidí seure a la butaca sense intentar-se'l treure i fer-se un envolic amb el telèfon repenjat a l'espatlla.
-Tu a mi no em coneixes, però jo feia molt de temps que volia fer aquest pas. No t'espantis, només tenia ganes de saber com era la teva veu. Et veig cada dia i he acabat sabent-ho tot sobre tu. Tenim moltes coses en comú: Els dos som ja grans, i els dos estem sols.- La seva veu era aspra i una mica trencada, però encara conservava un ferm to greu. No semblava estar nerviós i parlava amb seguretat. La Maria, en canvi, no sabia quina cara posar ni estava entenent res de res.
-Què vol dir que em veu cada dia? I si no el conec, com sap el meu número de telèfon? Escolti… -titubejà, mentre girava al cap a banda i banda, com si esperés descobrir a algú- De fet no estic sola, la meva… jove… m'està preparant una mica de sopar a la cuina.
De cop, es va aixecar nerviosa i començà a caminar amunt i avall del menjador agafant amb força l'auricular.
-No, no, no! No vull que em tinguis por. L'última cosa que jo voldria és espantar-te. Jo… pensava que t'agradaria que et truqués i et fes una mica de companyia… bé… que ens féssim companyia tots dos. Només… jo… només volia desitjar-te… bona nit.- L'última frase l'havia dit molt de pressa, gairebé sense respirar. De sobte, la veu segura i ferma tremolava i no acabava de trobar les paraules. Era com si no s'hagués esperat que ella reaccionés mentint-li. La por de la Maria l'havia desmuntat i penjà sense esperar cap resposta.
Encara dempeus, ella es quedà uns instants escoltant el to intermitent de la trucada finalitzada, i després penjà a poc a poc. Agafà la bossa i els guants i es dirigí cap a la seva habitació. Es tregué l'abric i ho endreçà tot sense parar de pensar en aquella veu desconseguda. Anà cap a la cuina i començà a fer-se el sopar mecànicament. No era capaç de reconéixer aquell home, però tampoc es volia creure que l'havia trucada un estrany. Bona nit? Volia desitjar-li bona nit? Quina bajenada…
Mentre acabava d'amanir-se l'enciam que s'havia preparat per acompanyar la truita a la francesa, va concloure que seria millor oblidar-se de aquella trucada absurda i no comentar-la amb ningú. Encara la prendrien per boja.
La rutina del dia següent va fer que l'oblidés del tot. L'Assumpta, la senyora de fer feines que el seu fill s'havia entossudit perquè hi vingués cada dia a casa, la va atabalar tot el matí amb el seu relat complet de com s'ho havia passat de bé la nit de Nadal amb els seus fills i el net. Esgotada de sentir-la, després de dinar es va quedar adormida fins ben passades les cinc, i al final va haver d'afanyar-se per arribar al sabater i recollir les sabates que estrenà el dia de Nadal i que li feien una mica de mal als costats. No li agradava sortir sola quan ja s'havia fet de nit, però era ben difícil no enganxar el capvespre a finals de desembre, quan a les sis ja és fosc.
Arribà a casa i es provà les sabates. Molt millor; ara ja no les sentia estretes. Caminà d'una banda a l'altra del saló i després seiè al sofà per posar-se les sabatilles. Estava a punt de tornar a aixecar-se per despenjar la roba de l'estenedor, quan va sentir el telèfon.
-Què pesat, aquest fill meu! -pensà- ara voldrà que pugi a Torroella per cap d'any amb ells, amb el fred que fa !- i despenjà, preparada per tornar a repetir la mateixa cantarella de sempre: estaré bé, que no, que ja no m'agrada anar tan lluny, no, no em sentiré sola…
-Hola, Maria. - la veu de l'home gran ara es notava tímida - torno a ser jo. Com estàs? - A ella li costà reaccionar després d'estar tan convençuda que la trucava l'Eduard, el fill, i restà callada uns segons. La veu de l'altra banda de l'auricular va decidir parlar sense parar sense amagar nerviosisme.
- Jo, mira Maria, jo només et truco per saludar-te, per preguntar-te com estàs, per desitjar-te bona nit. Ja sé que no em coneixes i que això et pot semblar molt estrany.
-Però… - La Maria va intentar tallar la conversa, sense gosar moure's del sofà.
- No, si us plau, deixa'm acabar. Sí, et dono la raó, trucar-te no té gaire sentit. Però ho volia fer. Volia parlar amb tu, només per saber com t'havia anat el dia i, al cap ia la fi, només et robaré uns minuts. - La Maria va esbufegar i després va romandre callada, escoltant. - No m'has vist mai, però jo et conec molt bé. Baixes a buscar el pà cap a les nou. Després, més tard, surts de nou cap al mercat. T'agrada voltar, perquè molt sovint també et veig a la tarda fent algun encàrrec pel barri. Jugo a endevinar on vas. Observo i em sorprenc a mi mateix perquè ja reconec la manera que tens de caminar, amb passes curtes i ràpides, com et treus els guants quan remenes la bossa, fins i tot ja endevino quan estas contenta, o bé quan no tens un gran dia. - La Maria no sabia si enfadar-se o posar-se a plorar d'impotència. Quant de temps l'havia estat espiant? I malgrat tot, el to de veu d'aquell estrany era agradable i pacificador, i no es veia capaç d'esbroncar-lo. Impactada, només va poder dir:
- Bé, doncs… bona nit.
- Bona nit, Maria.
Al vespre següent, la trucada es va tornar a repetir. Sempre amb la mateixa intenció. El desconegut li desitjava bona nit i li preguntava com li havia anat el dia. Així, vespre rera vespre. Els primers dies, la Maria contestava amb monosílabs. Una setmana després, s'atreví a parlar una mica més. La conversa amb el desconegut era una estona diària de diàleg amb algú que, sense haver-lo vist mai, l'entenia. Potser perquè tots dos eren d'una edat semblant.
A mig gener, la trucada del desconegut misteriós era ja una rutina. A les vuit del vespre, puntual, sonava el telèfon i la Maria seia somrient al sofà. Xerraven de temps passats, d'anècdotes diàries, d'experiències comunes. No es feien preguntes. Ni tan sols la gran pregunta: Ens veiem? Quedem per fer un cafè?
Sense dir-s'ho van comprendre, ben aviat, que veure's ho hauria espatllat tot. La seva relació era així de senzilla i al mateix temps, així de complexa.
La Maria no va explicar a ningú el misteri del telèfon de les vuit del vespre. Ho va intentar amb l'Assumpta, però quan anà a obrir la boca li envaí la por. I de sobte, es va adonar que la seva por era a quedar-se sense la seva trucada diària. I, sorpresa, va admetre que començava a tenir-ne dependència.
Un vespre qualsevol, a les vuit, ella ja esperava la trucada. Ara ja evitava tenir res a fer a aquella hora i s'impecientava quan passaven de les vuit i cinc i encara no havia sonat el telèfon. Avui, però, eren les vuit menys cinc. La Maria despenjà, però a l'altra banda reconegué el seu fill, que s'interessava pel seu refredat.
- Eduard, és que tinc la paella al foc. Estic bé, ja trucaré demà. - Li havia dit, a corre-cuita. - Et deixo, eh ? Fins demà, fill - I havia penjat abans de sentir cap resposta. De seguida s'adonà del que havia fet: Mentir! I al seu propi fill! - Això ja passa de mida… - Suspirà, i deixà reposar el cap al respatller del sofà.
Quan el telèfon sonà, com sempre, a les vuit, ella despenjà i, sense deixar dir res al seu desconegut li va dir:
- Em fas tornar a sentir com una adolescent… però m'agrada. Gràcies.