Pànic enmig d'un prat de Menorca

Un relat de: Atreyu

Era un estiu molt calurós i jo passava gran part del mes de juliol fent una acampada amb uns amics a la cala Macarella, a Menorca. Per aquell temps encara es podia passar les nits a les coves, de tal manera que teniem eixopluc gratuït i una platja de postal tota per a nosaltres. Teniem setze anys i ens agradava l'aire hippy de l'illa: fer el llangardaix prenent el sol, banys continus i tardes als pobles blancs amb olor a formatge de Mahó i sobrassada. A les nits ens deixàvem veure pels balls de festa major o pel parell de bars oberts, però portàvem a l'illa gairebé quinze dies i ja n'estàvem una mica farts de tanta vida contemplativa.

Una tarda, en Ferran va aparéixer pel campament amb un somriure als llavis: havia conegut a un parell de noies que l'havien convidat a una festa privada a la cala del costat, Turqueta. No hi volia anar tot sol i quasi tots els altres, és clar, ens vam apuntar de seguida. Una festa de veritat! Sense habaneres ni orquestres barates, i a més a més, amb noies!

Ens vam posar la roba més neta que hi vam trobar i vam enfilar cap a la platja. Un cop allà, fogueres, un tocadiscos de piles, un noi tocant els bongos i una noia fent malabars. Tothom amb un got a la mà i l'aire impregnat d'una forta olor a maria. Uns quants es banyaven nus a la cala mentre que la resta ballava un repetitiu ritme reaguee o xerraven asseguts a la sorra.


La ‘rave' feia hores que durava i, malgrat els meus amics no feien cara de tenir ni la més mínima intenció de voler marxar, a mi se'm queien els ulls de son. Portava estona meditant la possibilitat de tornar sol al campament, però hi havia gairebé quatre kilòmetres per camins i prats descoberts, i encara que el cel estava carregat d'estels, no hi havia lluna. Vaig aguantar mitja hora més, però ningú no feia cap moviment de retirada. Sense pensar-m'ho més, vaig dir que me'n tornava jo sol, i vaig començar a caminar ràpid, ensopegant amb les pedres i mirant només endavant, concentrat únicament en recordar per on havíem passat a l'anada. Quan portava uns deu minuts vaig enlentir el pas, més calmat, i fins i tot vaig aturar-me un moment per mirar amunt i contemplar el Carro Gran més gros que recordo.

Estava enmig del no-res, a l'inici d'un prat enorme amb un mur baix a un costat que l'atrevessava de punta a punta. Vaig mirar recte i vaig calcular un kilòmetre i mig ben bó. Ressignat, encongit pel fred de la matinada i amb les mans a les butxaques, vaig reemprendre el camí.
Només escoltava el cant dels grills i la remor de les meves passes, que se sentien amplificades entremig de tant silenci. El fred no se'm pasava i començava a empenedir-me d'haver marxat sense els demés... si ara hi fossim, almenys podria parlar d'alguna cosa.

Encara deuen faltar uns dos kilòmetres per arribar a Macarella, i aquest prat no s'acaba mai.

Només pensava en arribar al campament i, mentre em queixava mentalment, vaig creure, per un moment, sentir unes passes que no eren les meves. Vaig parar en sec. Llavors vaig notar que les passes s'aturaven també. Palplantat enmig del prat i intentant mirar entremig de la foscor, vaig girar el cap al meu voltant. Res.

Deuen ser imaginacions meves, vaig pensar, i vaig continuar, una mica més depressa. Però tan aviat em vaig posar a caminar de nou, vaig tornar a sentir aquelles passes.
Un altre cop ! Ara estava convençut que hi havia algú que em seguia. Les passes paraven i continuaven just un segon després que ho fes jo. Aterrit, vaig veure, de refiló, una ombra reflexada al mur, ben bé al meu costat. Em vaig girar bruscament, esperant trobar-hi algú.

Però ningú. Silenci. Vaig parar l'orella i ja no sentia res. Només el meu cor, que bategava fort.

Els grills havien callat de cop. Ara no se sentia absolutament res. Vaig decidir córrer. Primer, fent un lleuger footing… però tornava a sentir les passes, corrent darrere meu. Aquest cop ben clarament. I un soroll de branquillons trepitjats. Fins i tot em va semblar sentir una respiració lenta.

El pànic em va envair. Vaig posar-me a córrer tan depressa com sabia al llarg de tot el mur. Vaig arribar al final del prat i, sense mirar enrere per res, vaig seguir corrents fins que vaig veure les coves del meu campament.
Un cop allà, em vaig ficar dins el sac encara sense alè…Al meu costat, dormien plàcidament uns companys que no havien volgut apuntar-se a la festa.
Encara tremolant, vaig caure adormit completament esgotat.
Ara, anys després, encara em sorprenc del poder que va tenir la meva ment per auto-aterroritzar-me d'aquella forma. O realment hi havia algú?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Atreyu

Atreyu

4 Relats

9 Comentaris

7145 Lectures

Valoració de l'autor: 8.50