LA TRADICIÓ NÒRDICA

Conta’ns vell company, com i quan vas arribar a conèixe’l,
quins treballs vàreu fer plegats i què en vas aprendre,
com de caràcter era, i d’ànim, el nostre mestre,
i quins records en tens i què ens en pots explicar.
Conta’ns-ho, vell amic, com vulguis, a nosaltres també. T’ho demanem!

Ceremonial, el vell sempre es feia de pregar, més per vanitat que per mandra, però sempre acabava cedint als precs del seu auditori. La primera vegada que vaig escoltar-lo, me’n recordo, va ser un matí de març. El vell mig cec, estava assegut al seu racó del pati, escalfat per un solet hivernal que no treia el fred però el dissimulava, i es disposava a recrear amb ronca veu la seva història, arrotllanat de novells i veterans oients, silenciosos i amatents, que volien escoltar-la o reescoltar-la, tant se val, en un ritual recomfortant i transportar-se així, murs enllà, als carrers i perills de la ciutat, a la vida intensa que s’havien vists obligats a abandonar temporalment o per sempre.

Tots els interns de la presó coneixíem el vell. Tots sabíem que havia estat ocasional company de feina d’en Sisdits, el mestre. Un model de perfecció a seguir per tots nosaltres, i per les generacions a venir, en el nostre antic i noble ofici. Molta gent creia que en Sisdits no havia existit mai, que era un mite, un exemple de virtuts personificades en un home llegendari, i que les seves gestes i la seva professionalitat eren exageracions, o purament invencions, bastides perquè els aprenents s’esforcessin en millorar, els companys perseveressin sense defallir i tots aspiréssim, en definitiva, a l’excel•lència en la feina, seguint les seves passes en el camí de la perfecció, desbrossat i marcat pels fitons del treball ben fet i sempre a total satisfacció del client.

El vell era la prova vivent que en Sisdits havia realment existit, que no era una de les figures mítiques del nostre gremi. Ell l’havia conegut, hi havia treballat frec a frec, l’havia tractat, i aquestes experiències l’havien canviat de tal manera que, des de llavors, el testimoniatge del que va personalment sentir i veure, oir i viure durant aquella breu estada a Estocolm en companyia del mestre, omplia i donava sentit al seu pas per la terra.

Gaudint d’un permís més que merescut, feia una setmana que estava torrant-me al sol a la platja de San Giovanni, a Giardini-Naxos. Acabava d’enllestir un encàrrec que en principi havia de ser poca cosa, una feina corrent i rutinària sense cap complicació, a Lisboa, a prop de la Praça do Comércio. Com tots sabeu no hi ha, però, feines corrents ni molt menys rutinàries en el nostre ofici. El que semblava que havia de ser arribar i moldre es va anant complicant per un seguit d’imprevistos que em van fer perdre molt de temps i patir més del compte. El neguit d’aquest treball va ser la gota que va fer vessar el meu got de cansament. Em notava els nervis alterats i necessitava urgentment agafar-me un descans. Necessitava buidar-me per poder tornar a omplir-me. Vaig pujar, doncs, a l’estació de Santa Apolónia al tren de Madrid, ja que els aeroports portuguesos aleshores ja deurien estar controlats, i d’allí per via aèria, ara sí, em vaig plantar en un tres i no res a Catània. Prèviament havia informat del compliment de l’encàrrec, impecable malgrat els entrebancs, i havia sol•licitat i obtingut un recés d’un mes, temps en què estaria en situació de reserva. O això em pensava!.

Com us anava dient, no portava més d’una setmana a Sicília, descansant i desconnectant per refer-me de forces i ànims, quan vaig rebre l’ordre imperiosa que em presentés a Roma dintre de dos dies, que anés a l’hotel de la Piazza Venezia, i que preguntés per l’habitació 217. El to de la veu de l’oficial del gremi era tan tallant i sec, tan autoritari i indiscutible, que no em vaig atrevir ni a preguntar ni molt menys a objectar-hi res. Tot i això, quan vaig penjar estava, com comprendreu, molt però que molt emprenyat. Em bullia la cara i tenia tota la musculatura tensa de ràbia continguda. Els últims tres anys no havia demanat cap recés, havia complert tots els encàrrecs amb diligència i netedat, no havia mai donat cap motiu de queixa i el meu full de serveis era impecable i impol•lut. I ara que ho necessitava, ara, després d’haver-m’ho atorgat, em demanaven que em reincorporés al servei actiu d’immediat, que deixés les meves merescudes vacances amb prou feines començades i em presentés corrents a Roma, sense explicacions, sense disculpes, a un hotel i demanés per una habitació, la 217.

Durant uns breus instants vaig sentir temptacions d’engegar-ho tot a rodar, de fer girar el taxi que em duia a l’aeroport de Catània, i de reprendre el meu solaç entre la sorra i les onades de la mar. Tanmateix, malgrat el fort desig que sentia, sabia, com tots vosaltres, que si ho feia ja no hi hauria retorn possible i que, potser, en lloc de passar aquells dies entre la sorra i les onades, els podria passar a sota i per sempre més, de les ones, tot fent companyia als peixos. Així, doncs, vaig allunyar de mi els destructors cants de sirena i em vaig plantificar un dissabte de setembre, al migdia, a la recepció de l’hotel i vaig demanar per l’habitació 217. El recepcionista em va mirar de dalt a baix, va despenjar el telèfon, va marcar 2-1-7 i sense dir ni una paraula va assentir amb el cap les indicacions d’una veu inaudible de l’altra banda de la línia. “Si us plau, tingueu la bondat de pujar a l’habitació. Els vostres amics us hi esperen.”

Vaig enfilar amunt les escales amb pas lent guanyant temps per rumiar qui podia ser l’altre home. Un d’ells era el meu oficial assignat de gremi, això era indubtable. Era ell qui m’havia citat i no tenia per què amagar-se ja que ens coneixíem personalment, i això malgrat que els contactes entre oficials i companys acostumen sempre a ser tecnològics; i quan dic personalment em refereixo que a més a més del seu nom de gremi sabia quina cara tenia i poca cosa més. Ell havia de ser, doncs, un dels dos homes que m’hi esperaven. L’altre era un misteri i de ben segur el motiu de la meva crida.

Vaig trucar la porta. L’oficial em va obrir, ens va saludar com sempre ho féiem -freds però amb ulls amigables- i em va demanar que em seiés en una de les dues butaques que havia a l’estança. Se sentia córrer l’aigua a la pica del lavabo. El soroll va cessar de cop i en un instants es va plantar al nostre davant un home més aviat alt i ben abillat, elegant i sobri, de pèl i vestit negre i ulls clars i aqüàtics dotats de la vivor d’un esguard de fura, i sobretot, sobretot, silenciós tot ell de maneres, paraules i fets. La primera sensació, la que val, i que mai m’ha abandonat quan el rememoro, és que traslluïa una força interior que feia que et rendissis, franc i orgullós, a la seva voluntat. Com us ho diría… Autoritat!., aquesta és la paraula: autoritat és el que desprenia. No calia que digués ni fes res, la seva sola presència transmetia aquesta força que captaves i et captava . Era un do carismàtic. I ell el tenia i l’usava, sempre de forma prudent i en benefici dels companys, del gremi, de tots nosaltres. Com us deia, va entrar a la cambra i tots dos vam esperar el seu permís per parlar. Primer ho va fer l’oficial, que me’l va presentar com el company Sisdits – els meus ulls, esbatanats com plats no sabien avenir-se de la certesa de tenir davant seu, i en la mateixa habitació, el qui per a molts dels companys era el millor mestre del gremi- tot afegint que havia de dur a terme un treball delicat a Suècia que requeria d’un ajudant i, d’entre tots els que el gremi li havia suggerit, ell m’havia triat a mi, per la meva trajectòria i maneres de fer i d’afrontar entrebancs, netes i eficients. I això no ho dic pas jo, ho deia el meu expedient i amb ell els supervisors. Com més hi penso més crec que foren aquestes dues qualitats, la netedat i l’eficiència, les que van ser decisives a l’hora de fer la seva selecció. I ho crec perquè el mestre encara les practicava en un grau més elevat i excels, fregant o quasi assolint el límit de la perfecció. D’ell vaig aprendre que eficiència i netedat són la base des d’on partir per arribar al mestratge en el nostre ofici. Netedat i eficiència! Si teniu aquestes dues qualitats, o les adquiriu amb el bon obrar al llarg de la vostra carrera, passareu de ser artesans a esdevenir artistes ja que la perfecció és, abans que res, bellesa pura. Aquest és l’ensenyament que vaig aprendre durant el treball suec. I és això que us vull transmetre, companys, perquè se us gravi al cap i al cor.

El silenci que rodejava el vell oficiant t’abstreia de la realitat i t’arrossegava en plena catarsi emocional dins dels personatges i de les seves circumstàncies, que constituïen la pedra angular de l’anomenada tradició nòrdica del nostre gremi. He de confessar que escoltar el “mite fundacional” d’aquesta tradició de boca d’un dels seus màxims factòtums tenia el seu encant. Jo, tanmateix, era i sóc més aviat seguidor de la tradició llatina. Sincerament prefereixo l’eficàcia i la rapidesa a les tan avui en dia sobrevalorades eficiència i netedat Potser perquè les primeres s’adiuen més amb el meu tarannà que no pas les segones. Potser sí. Al meu entendre, però, crec que totes les tradicions són vies vàlides per assolir l’excel•lència en la nostra feina. I conèixer, per tant, els seus orígens mai és sobrer.

A Suècia havíem de ser-hi el darrer cap de setmana d’aquell lluminós setembre. El treball es duria a terme dissabte al vespre i diumenge a la tarda seríem ja fora del país, a Dinamarca, i d’allí ens separíem cap a destins desconeguts. Tot estava previst i preparat. Jo només havia d’acompanyar-lo i executar sense preguntes tot allò que em manés. Res més. Abans d’abandonar l’habitació, l’oficial em va posar la mà sobre l’espatlla dreta i mirant-me fit a fit em va dir: “Aprofita-ho perquè no tothom pot treballar amb un mestre com ell. T’ha triat a tu i per bé o per mal a hores d’ara tothom ho sap. Si ho fas bé arribaràs lluny, si no no tornaràs a tenir una ocasió com aquesta mai més en ta vida, i això si en surts viu!” L’orgull primerenc se’m va transformar de cop en desesperació tràgica per por a no arribar a estar a l’alçada de les expectatives que s’havien creat al meu voltant – jo el primer entre ells. I per acabar-ho d’adobar només em faltava l’eco obsessiu dins del cap de les seves darreres paraules i del seu dubtós i potser inquietant significat.

Vàrem arribar a l’aeroport internacional d’Arlanda el mateix dissabte al matí. El dia era gris però la frescor de l’aire encara era suportable fins i tot per a un meridional com jo. Vam agafar un taxi i el mestre va donar l’adreça d’un carrer impronunciable del qual l’únic que recordo és que estava al centre històric, al barri de Gamla Stan. Us reconec, companys, que tenia el sentiment d’anar venut ja que desconeixia totalment a on ens dirigíem, quina era la feina a fer i fins i tot quin era el meu paper en aquell afer, perquè el mestre amb prou feines havia obert la boca en tot el temps que érem junts. Ell no parlava si no era estrictament necessari i quan ho feia la seva veu era cerebral i desapassionada com un ganivet de trinxar carn. Malgrat la seva taciturnitat o potser per això, tanmateix em donava una sensació de seguretat i de control total que feia que no em calgués preguntar-li res. Confiava cegament en ell, com un aprenent ha de confiar en el seu mestre.

Arribàrem a l’adreça indicada que va resultar ser una casa vella de pisos rehabilitats i de lloguer alt. Vam entrar i pujar a la primera planta. El mestre va obrir una porta amb la clau que duia i davant nostre se’ns va oferir un pis franc de primera, comfortable com pocs i equipat fins a l’últim detall per donar la sensació que allí hi vivia gent. Damunt la taula del menjador hi destacava la clau d’un cotxe i un paper mecanografiat amb la matrícula, el model i la indicació que es trobava aparcat just davant de la casa, però el més sorprenent no era això sinó que la taula estava parada – estovalles, plats, gots, coberts i tovallons- per a tres comensals. A la cuina, així mateix, damunt del marbre hi havia plates maltapades plenes a vessar de viandes -carn freda, fumats i verdures bullides principalment- a punt per ser servides a taula, i darrere d’elles, contra la paret, dues ampolles de vi de Burdeus i dues de vi blanc alsacià, i un llevataps. Al congelador de la nevera, per acabar-ho d’adobar, hi havia dues ampolles de snaps i una de vodka.

El mestre, després de comprovar que tot en el pis estava en ordre i on tocava, va dir que era moment de descansar perquè a les set en punt soparíem amb un convidat a qui jo no coneixia de res però amb qui m’havia de mostrar com més amigable i cordial millor, estant sempre, això sí, pendent discretament de les seves indicacions i ajudant-lo només quan m’ho demanés. I que un cop hagéssim acabat de sopar faríem la feina.

Cinc minuts justos abans de les set va sonar el timbre de la porta. El mestre va anar a obrir i vaig sentir grans mostres d’alegria i d’aparent afecte. Era evident que es coneixien. El convidat em va ser presentat com el company Sven, un dels nostres a Suècia. A les set, tal com havia predit, estàvem sopant animadament parlant del diví i de l’humà, sense tocar, això sí, assumptes de feina.

Als volts de les vuit el resultat del nostre alegre tiberi era que l’Sven anava mig engatat omplint i buidant copetes de snaps mentre jo procurava mantenir les formes de tal manera que semblés que no deixava el convidat bevent sol, però conservant-me el més sobri possible per poder treballar després, i tot sense perdre de vista el mestre que portava pel seu compte el pes de la vetllada sense haver begut ni una gota d’alcohol, perquè, com tothom sap, el mestre és abstemi.

Tot anava com una seda quan tornant d’un dels viatges que feia a la cuina per deixar-hi els plats bruts, el mestre va passar pel darrere del convidat i en un tres i no res i amb una agilitat felina esfereïdora es va transformar. Em vaig trobar contemplant-lo com l’estava escanyant amb un cordill. Vaig restar atònit uns segons fins que vaig comprendre quin era el nostre treball. Tot i això el mestre no em va reclamar fins que les sacsejades agòniques de l’Sven no van cessar completament.

Com entendreu, companys, a partir de llavors, la calma i bonhomia epicúrees d’un àpat de germanor es van transmudar per art d’un simple cordill en un vertigen d’accions a tomba oberta totalment diferent. La situació, en principi, era la mateixa que feia uns minuts –un sopar de tres persones- però el desenllaç, inesperat per a dos d’ells, va precipitar els fets i les situacions de tal manera que tot es va accelerar en un frenesí d’activitat que no m’era del tot desconegut.

Sense perdre ni un segons vam dur el cos a la banyera . El mestre va treure d’un armari les eines necessàries i sense obrir boca vam procedir professionalment. Ens vam despullar del tot. Li escapçàrem i férem miques el cap, tenint força cura de trencar-li les dents a consciència. Deixàrem desagnar-se el cadáver.. Li separàrem del cos els braços i les cames i en acabat pels colzes i genolls vam partir aquests membres en dos trossos. Li vam tallar els deu dits de les mans i els vam apartar de la resta del cos ja que tenien reservada un altre fi . A continuació la vam emprendre amb el tronc que vam trossejar en porcions no gaire grosses, trencant costelles i tallant vísceres, tot sota el raig d’aigua tèbia de la dutxa que s’enduia aquells líquids corporals canalera avall, alcohol inclòs, que no feia gaire movien la humanitat riallera amb qui havíem compartit sopar i anècdotes.

Un cop feta la feina bruta vam procedir a omplir bosses de la brossa amb les despulles i carcanada. Vam netejar tota l’habitació de bany curosament perquè no hi quedés cap rastre de sang, i les vam anar baixant al maleter del cotxe. Després vam tancar la porta i ens allunyàrem d’aquell pis que el dilluns al matí una dona de la neteja deixaria més net que una patena. Netedat i eficiència.

Les següents hores les vam passar desfent-nos de les restes de l’encàrrec per tot Estocolm. El conductor era jo, el guia ell. Anàvem carrer amunt, avinguda avall, foscos sota la nit solitària, repartint bosses arreu de la ciutat. De quan en quan m’ordenava que parés. Jo parava, ell baixava, treia una bossa de darrere el maleter i la dipositava ràpid en algun lloc al costat de la vorera que jo no veia. L’aturada del vehicle durava segons, temps insuficient per aixecar les sospites d’algun noctàmbul ocasional que es fixés en nosaltres. Anàvem a preu fet per desempallegar-nos el més aviat possible de les bosses però ho féiem només en els llocs que el mestre triava no a l’atzar sinó guiat per algun motiu que se m’escapava.

Finalment va arribar l’última parada de repartiment –sabia quantes bosses havia i les parades que havíem fet- abans d’enfilar l’autopista cap al sud, camí de Copenhaguen, quan intrigat vaig voler esbrinar on deixava el mestre la darrera bossa. Així que quan ens vam aturar vaig sortir del cotxe a temps per poder llegir el rètol del lloc on l’estava deixant. Era un contenidor de color fosc amb unes lletres grosses que més endavant em van confirmar que deien el que ja sabia al moment de veure-les: “Només Matèria Orgànica”. I és que per damunt de tot, companys, eficiència i netedat!