La teva tristesa...

Avui és un nou día… Sento com la tristesa abunda en el meu ésser, sento com la rabia recórre tot el meu cos sense descansar, aquesta maleïda impotència que em sobrepassa. Aquest maleït dolor contra el que estic disposada a lluitar i véncer, doncs tan sol em queden tots i cadascun dels trossets que tú vas aconseguir unir i així formar el meu cor. Però això no ho és tot… Sento com aquest amor es marceix esfondrant-se i deixant així més cendres en un sòl que mai es va pol·lir.
No pots imaginar tot l'afecte que amago en el meu interior, un afecte i un amor que segueixen esperant amb paciència que algú els demostri que se'ls estima de veritat, però al pensar que aquest algú no seràs tú em dol encara més. Vaig creure que era el teu camí el que es fondria amb el meu seguint la mateixa direcció per sempre, però em vaig equivocar. Només vaig pensar i sentir el meu amor, les meves ganes i les meves forces per entregar-te el millor de mi, però no vaig parar a pensar en el que tú podies estar sentint. Un sentiment destinat a algú que no sóc jo, i que fa que el meu dolor vagi augmentant més i més. Quan vaig saber que aquest algú aconsegueix ensenyorir-se de la teva ment i del teu cor, algú que a més a més et fa mal i no et valora com et mereixes, va ser una llàgrima la que va exterioritzar aquest sentiment de injustícia. Des d'aquell moment un únic pensament va començar a navegar per la meva ment. El pensament de com podia existir tanta ignorància en aquest món, no vaig entendre com algú com tú, tan especial i fora de la normalitat pogués estar passant pel mateix que jo. No vaig poder compendre com aquest algú podia estar tan cec com per no adonar-se'n del resplendor d'aquest estel que té davant. Sé com et sents i això fa que el meu dolor escali fins la montanya més alta oprimint-me el pit. I ara no només queda el meu dol, si no també el teu, perquè el teu dolor és el meu dolor, la teva tristesa és el meu pitjor càstig i el saber que tú no ets feliç fa que una part de mi mori…