La terra clama un tall d'arrel

La terra clama un tall d'arrel

Arbres verds que no comprenen
l'aigua bruta que se'ls dona
arrels que volen trencar la molla capa
de putrefacta vida
que se'ls menja, que se'ls traga

Corfes de fusta podrint-se
entre l'amargor d'un món gris
que algun dia sigué blau

Ulls rodons i oberts que miren amb desconsolació
el que ocorre al seu voltant
mans atrapades sota la terra
que un dia sigué vida
que s'arrapen entre elles
i es fan ferides
clamant que per favor les alliberen

Un peu de plom les esclafa
les asfixia
les apreta
les agobia

Peu
de
plom
gelat

sense vida

Quan un raig de sol el derretirà?

. . . . . . .

P E R S E M P R E ?