El llenguantge de les carícies

El meu dit gros es relliscava
i pitjava el seu dit cap a dalt, amb feblesa
íntim i insegur
volia dir-li alguna cosa a la seua pell
no es fiava, però, de les intencions del dit gros mascle

El meu, l'acaronava i tenia por
però, de sobte, el dit mascle l'apretava

Una fredor va recórrer el meu rostre

Jo feia el paper del meu dit gros
i ell, per mi, feia el paper del seu dit gros

Mà contra mà
Pell contra pell
Sensació contra sensació

Les nostres cares
juntes, però apartades
indecises
per por

Llunyanes
Tendres però tenses
sense comprendre el perquè
de les reaccions dels nostres dits

Pensava en ser aquell dit
i era concient que era el meu
però no sabia com explicar-li el que sentia amb paraules
i intentava expressar-ho així

Per al dit mascle, potser, eren solament carícies
que no anaven més enllà del pur acaronament.

Sé que li transmetien sensacions
però el meu dit, buscava més enllà.

Per mi i per al meu dit, una carícia quan és sincera: parla per ella mateixa.

Alhora, m'agrada que altres dits l'entenguen
què parlen el seu mateix idioma

I m'agradaria saber si, el dit d'aquell xic, entén també aquesta llengua...