Dosi

Necessitava ja una dosi,
estava farta de cares estranyes
que gesticulaven coses alienes al meu voltant.

Tot era gris,
no podia recordar els colors.
Sorolls mecànics,
somriures sense vida
s'apoderaven de cada moment.

Les parets semblaven tornar-se estranyes,
ja no les coneixia,
tot havia perdut el seu olor
i fins i tot les veus dels meus companys
es tornaven opaques.
Ja no m'aportaven la felicitat
que em donaven cada dia.

M'immerse en una espiral, intentant agafar-me
a les seues parets, per tal de no caure.
Puc, m'agafe, i no caic.

Necessite una dosi. Ho sent. Però no sé de què.
De sobte, apareixen.
Apareixen uns ulls tristos, negres, grans
que em resulten agradables.

De la seua brillantor, amarga, brolla un seguit de somnis,
alguns acabats i d'altres sense acabar.

La imatge és en blanc i negre, però a mi m'ompli de colors.
El primer que em vé al cap és el roig,
un roig viu com la vida, però alhora apagat, oscur com les ombres que arraconaren el seu major somni.

Un punt blanc de llum, a la pupil·la,
sembla un forat per on poder-se clavar i descobrir
totes les seues històries.
M'agradaria poder-me clavar.

Els cabells li tapen la cua de l'ull, on acaben les llargues i grosses pestanyes. Aquells ulls hauran vist tant. I aquells cabells hauran xuclat tanta suor: treballada i roja...

Necessitava una dosi teua, Ovidi.
I recordar que existeix gent amb cor...