LA TERRA ASPRE

LA TERRA ASPRE

"Tornar a començar!" El vell tancà la finestra amb cura repetint mentalment aquesta frase il·lusionant, com una lletania. El vidre llardós del finestró li tornava la imatge del seu rostre capficat. Va fitar aquells ulls que es barrejaven amb el fons de fusta a traves del vidre. No t’ho creus oi? El rostre imprecís no li va respondre mes enllà de l’expressió de dubte. Volia creure que les coses ja estaven resoltes, però quedava un tram per recórrer i el tracte verbal encara es podia esguerrar.
Sentia que la lassitud li minava el cos. El metge ja l’havia avisat que si es repetien els episodis d’angoixa hi hauria de posar remei. El jove doctor tenia raó, però aviat tot s’arreglaria i l’aixafament deixaria pas a plaers ja quasi oblidats.
El contracte era a punt. Havien acordat que el pagament es faria en efectiu. Un cop estampades les signatures la venda del mas ja seria legal. Prendria els diners i fotria el camp sense dir res a ningú. Allà fora l’esperava un futur engrescador amb la dona que l’havia tornat boig. Be hi tenia dret!
Es clar que si ho esbrinava l’Àlvar estava perdut. El seu fillastre tenia molta mala bava i si s’ensumava els diners seria capaç de qualsevol cosa. Es va ficar al llit amb el cap ple de cabòries. Reflexionar l’ajudaria a dormir.
Si tot anava be, a mig mati, mentre el noi fos al tros, l'operació quedaria tancada. Quan tornés a casa aquell bastard, no hi trobaria ningú. Ja s’espavilaria. Sempre deia que volia marxar, que n’estava ben tip de la gent, dels veïns i del seu pare. Només pensava en vendre el mas, treure’n uns bons calerons i fugir mon enllà per no tornar mai més. Era ben capaç de fotre-li un mal cop per poder heretar. Era una mala bestia. Li calia avançar-se abans no fos massa tard.
El comprador va ser puntual. La transacció es va fer amb prestesa, i a mig mati la bossa amb els diners ja era dins la maletota que duia a la ma camí avall. El cor li bategava embogit. Caminaria un bon tros seguint els corriols fins al poble veí i allà pujaria al tren. Ningú no el coneixeria. Aquell mal nascut no sabria on trobar-lo.
Passant per Can Masó es va aturar a l’ombra d’uns ametllers. Amb la ma es va eixugar la suor del front mentre les cigales trencaven la quietud de l’aire amb el seu gratar obsessiu. Ell hi havia jugat de petit per aquells verals, amb la seva colleta de brivants desnarits hi plantaven trampes pels ocells i quan feia calor es refrescaven fent pujar l’aigua del pou amb una corriola.
Ara la casa era una ruïna, i el pou s’havia assecat feia anys. Les cases es moren quan no hi viu ningú.
El va veure de sobta. L’Àlvar es va plantar davant seu amb l’aixada a la ma. Coneixia aquells ulls encesos, de boig. El vell va tenir por.
El seu front es va enfonsar amb un cruixit sec. Es va fer el silenci. L’aixada li havia esberlat el cap d’una trompada. Dos segons mes tard les cigales van tornar al seu gratar obssessiu. Es clar que això, ell no ho arribaria a saber mai.