LA TEMPESTA

Un relat de: joandemataro

LA TEMPESTA
M'AGRADA LA TEMPESTA
PERQUE MOSTRA LA NATURA
AMB LA SEVA FORÇA....PURA
PERQUÈ EM PORTA A LA INFANTESA
MENTRE LA MELANCONIA
M'ACARONA, AMB TENDRESA.

JA S'ENTRELLACEN AL CEL
UNS NÚVOLS MAJESTUOSOS
CORREN, XOQUEN
ES BARALLEN
GRIS, BLANC
NEGRE I VERMELL ...
MUNTEN UN GRAN GUIRIGALL.

DE SOBTE UN LLAMP ,QUE IL.LUMINA,
I UN TRO SOLEMNE PROCLAMEN:
QUE COMENCI LA TEMPESTA!!
AVISANT A LA GENTADA.
CORREU A CERCAR REFUGI
ABANS QUE ACABEU MULLADA!

UNES GOTES COM BOTONS
DIBUIXEN MOSAICS A L'ASFALT
I OLORS DE TERRA HUMIDA
COMENCEN A VOLEIAR.

CORREDISSES DE PERSONES,
CADA OVELLA AL SEU CORRAL!!

JA A CASA, EL SO DE LA PLUJA
COLPEJANT A LA TEULADA...
PENSO: JA ESTIC SALVAT,
IGUAL COM QUAN ERA INFANT
I EM SENTO RECONFORTAT
I FINS I TOT US DIRIA...
QUE AMB UN AIRE RENOVAT!!

DE SOBTE, TOT S'HA ACABAT
EL SOL TRAVESSANT ELS NÚVOLS
A TOTS ELS FA DISPERSAR.
VINGA PODEU SORTIR
QUE S'HA ACABAT EL PERILL!!

I TOTHOM TORNA AL CARRER
COM SI NO HAGUÉS PASSAT RES.
TAN SOLS UNS BASSALS AL TERRA
I AQUELLA OLOR D'HUMITAT
SEMBLEN VOLER RECORDAR
QUE LA TEMPESTA HA PASSAT.

Comentaris

  • Q... Què? Algú em crida?[Ofensiu]
    llamp! | 12-05-2010 | Valoració: 9


    He fet cas de la teva crida... i he aparegut en forma de llamp!, tot i que aquesta vegada, inofensiu.

    El fet d'escriure en majúscules em fa pensar en la cridòria de la gent quan vé una tempesta sobre els caps desprotegits dels vianants.

    L'emotivitat de la primavera, la pluja, el sol, els núvols, llamps i trons, el xim xim, el rau rau, el pom pom, els xiscles de la gent, les presses per aixoplugar-se de la tamborinada que s'acosta progressivament i que s'esvaeix així com ha vingut, sigil·losa, calculadora, repentina, frustrant... Però en qualsevol cas refrescant, renovadora de l'aire, frugal, intensa o vist-i-no-vist.

    Ep!...mmm... No m'equivoco...

    Estem a la Primavera!!!!


    Centellejant!



    PS: El 9 te'l poso per un error en una paraula: No és "melanconia", és "malenconia" (mAlEnconia), és d'aquelles paraules que mai saps com escriure. Però de bon rotllo, m'ha agradat el teu homenatge a la tempesta. Pots corregir-me tu també si ho creus convenient.

  • Aquesta flarança a fonoll
    a terra humida,
    a peus xops,
    argila,
    em duu en un eli.ipsi
    de temps
    a la jovenesa,
    De quan corriem
    aliens a l'oratge,
    quan ens alçàvem
    per sobre de tempestes.
    Amb l''infanti il.usió
    d'esperar saLtar per torns,
    els bassals.


    (Això ho he tret del teu poema, es increiblement bell),
    Moltes gràcies pel comentari!
    un beset!

  • Segona part del segon contacte[Ofensiu]
    Unaquimera | 18-04-2010 | Valoració: 9

    Avui en arribar al teu espai he obert un relat a l'atzar... o potser he triat aquest perquè el dia és gris i el cel degoteja i sembla que ha de ploure més...
    El cas és que he trobat un poema que, després de deixar clar la debilitat de l'autor per les tempestes, narra tot el procés d'una de bona, amb llamps, trons i pluja, que desperta records de la infantessa.
    Ben portat el tema, tots els versos romanen fidels al títol i recreen l'ambient adequat.
    Per sort, al final surt el sol i la llum fa la seva màgia: Abracadabra!

    I tant que seguirem en contacte! Jo SEMPRE responc als comentaris, al menys al que estan fets amb sentit i de bon rotllo, si bé algunes vegades puc trigar una mica per diferents raons.
    I no li dono massa importància a la valoració quantitativa, ja que en realitat no la té.

    Fins aviat, doncs!Així ho espero...

    T'envio una abraçada bona,
    Unaquimera