La Roser

La Roser, és una noia un tan esverada i desmesuradament descuidada. S'oblida de tot allò que és important i d'allò que no també. Sempre es posa en embolics i comet errors d'aquells tan greus, d'aquells que no s'esborren després d'una llarga dormida.
Sol pentinar-se, de bon matí, i un cop està vestida i pentinada correctament, es mira al mirall, pensativa, dubtosa. I llavors, pensa: això és tot?

Aquesta pregunta li ronda al cap tot el dia. Es vesteix, esmorza, llegeix un llibre d'un dels seus autors preferits (En Carlos Ruiz Zafón) i escolta una mica de música quan se'n cansa, per animar-se. Llavors, obra l'ordinador amb l'esperança de poder teclejar amb rapidesa algunes de les línes que el seu llibre porta esperant varies setmanes. I pensa: No avanço, no tinc més idees....

El dia, torna a començar quan es desperta i es mira al mirall altre vegada. Però ara ja no és igual que ahir. És un dia més vella, i un dia més sàvia. Potser avui tindrà inspiració? Complirà algun dia els grans objectius que corren pel seu cap?
No ho sap. No n'està segura, com de tantes altres coses de la seva vida quotidiana. El que si que sap, és que si això és el que li espera cada dia fins que sigui gran, la vida humana no és suficient. Per a ella, hi hauria d'haver molt més que un tros de carn tan fràgil que rarament durarà noranta anys.
A la Roser, li agradaria mirar-se al mirall i estar segura del que vol. Li agradaria poder dir: vull treballar en un d'aquells despatxos de Nova York des d'on es veu l'Empire, vull ser una escriptora d'èlit, vull casar-me i vull tenir una família. També vull que existeixi en Superman i que em salvi cada vegada que cometi un error o cada vegada que tingui un problema.

Que fàcil oi?
Desgraciadament, quan s'ha mirallat, surt del lavabo de pressa, ja que sap que si mira molt el mirall, podria acabar trobant les seves respostes.