CONFIANÇA I VALENTIA

Em miren una vegada i una altre, pausadament però insistentment.
Jo me n'adono, però callo. Callo com he fet sempre, callo com sempre faré.

Passo pel seu costat distant, cansat. Estic cansat de veure crítiques lloc rere lloc, ...M'esgota, em destrueix, em desfà per dins...I llavors, arriba el moment en què deixo de lluitar, perquè penso que no puc fer res bé, que res del que faci, serà suficient.

*MENTIDA. Això és el que et fan creure els altres. Potser per inseguretat....Per por?
Tenen por d'ells mateixos. Tenen por de no ser els millors en tot, tenen por de mostrar les seves debilitats, tenen por de ser reconeguts com a dèbils, com a inútils, com a manipuladors, com a fracassats, com a inèptes...

Però jo això ho ignoro. Ho ignoro completament i segueixo el mateix camí, inconscient. D'aquesta manera, aquells incapaços, són aquells que arriben més lluny. Pugen a la cima i difícilment en baixen.

*Gràcies a qui, són qui són? Gràcies a qui, han arribat allà on estan?

Gràcies a la confiança. Aquesta paraula és clau i necessària vagis a on vagis, escoltis a qui escoltis, diguis el que diguis.

*I les influències, els comentaris, quin paper hi tenen?

Tenen el paper d'intentar enderrocar tot allò pel que has estat lluitant des que vas néixer, des que ta mare et va veure per primera vegada el rostre, tan dèbil i innocent. En aquell moment, vas pensar que sempre lluitaries per no fer-la patir. Que t'imposaries fos on fos per la gent o les coses que t'importen.
Aquest esperit, no s'ha perdut. Cadescú pot viure'l i repenjar-s'hi, perquè no hi ha res millor que la confiança en un mateix per arribar allà on més es desitja. I si no s'hi arriba, podràs aclarar que sempre ho has intentat.