La reunió

La reunió, per moments, s’estava tornant molt tensa i només li volia fer veure al subdirector del banc que el que em demanava era impossible. No podia pagar la quota de la hipoteca i alhora mantindre la família. La faena escasseja i el poc que hi ha és amb unes condicions pèssimes que no tan sols no em servixen per a viure mitjanament bé, sinó que tampoc em permetria pagar la quota i tirar avant la família. De totes maneres, era una opció, una bambolla d’oxigen amb data de caducitat. La resposta del subdirector va ser, com a mínim, pertorbadora:
–Em té igual com, però vosté ha de pagar.
Li vaig demanar una moratòria, reunia tots els requisits, però no estava obligat a donar-me-la i la va desestimar de seguida. Ni tampoc la presència de la PAH dies abans, li havia fet reconsiderar res. Les darreres paraules del subdirector foren ben clares:
–Abans de firmar qualsevol paper s’hauria de llegir la lletra menuda, no estem parlant d’un xec en blanc amb unes condicions que vosté pot canviar quan vulga.
El problema no és que jo volguera canviar-ne les condicions, de fet m’agradaria seguir pagant la quota, el problema és que no podia pagar-la en eixes circumstàncies. El banc m’obligava a triar entre el futur de la meua família i el meu o ells. No vaig sopar eixa nit buscant en un mar de paperassa alguna solució. Vaig revisar paper a paper, fins que a la matinada, sorpresa! Trobí un document. No era la solució, però ens llevàvem la càrrega econòmica de damunt.
El darrer dia de termini, a les deu del matí tocades i amb l’ajuda d’uns amics també aturats, que abans treballaven en la construcció, vaig deixar, en la mateixa porta del banc i dins de tres contenidors, rajola a rajola, el que fins llavors havia sigut ma casa. Quan va eixir el subdirector al carrer i va veure la desfeta, em preguntà furiós què volia dir tot allò. Li vaig respondre:
–Que cal llegir la lletra menuda, que l’edifici podia ser del banc, però el terreny és meu. Per tant, tenia raó: no era un xec en blanc.