La primera estrella...

Potser era massa petita per comprendre-ho, però potser no ho volia entendre..
Tot va començar una matinada d'agost en que, una mà tremolosa em despertà sobtadament, anunciant-me que calia córrer. Em vaig témer el pitjor, fruit de nits desvetllades al seu costat, en aquella cambra fosca, allunyada de la resta de l'hospital on, durant tota la nit, es succeïen passejades incessants i veus tremoloses d'aquells que desitjaven gaudir dels últims moments a prop seu. Quan arribàrem a l'hospital, el sol ja sortia, deixant anar el que seria l'única espurna de calor en aquell dia. Pujàrem les escales a corre-cuita amb l'esperança de que no s'haguessin complert les nostres sospites. Obrí la porta d'una batzegada i, finalment, arribà on era ell. Però ja era massa tard. Reposava plàcidament al seu llit, semblava tan tranquil, tant en pau am ell mateix... Vaig pensar que dormia. Més tard, ma mare m'explicà el que havia succeït. Em va dir que, arribat un moment, tot s'acaba i que, la vida, com la resta de coses, té un final. No ho volia entendre però, en el fons, sabia la veritat, el meu avi era mort.
Ara, cada cop que miro les estrelles, recordo allò que una vegada em digué: Sempre estaré amb tu, quan arribi el vespre, mira el cel i la primera lluentor, la primera estrella que brilli, seré jo, vetllant per tu des d'algun lloc enllà....