No és just...

Neix cert dia, com una senyal insignificant, advertint-me d'alguna cosa. Poc a poc, aquest punt efímer, es descongela, arrelant el meu cor al seu pas i un cop l'oprimeix, no hi ha volta enrere. Ell, indefens, lluita per no ofegar-se, però ja no hi ha res a fer; tot succeeix tan ràpid que amb proutes feines es pot apreciar, tot queda reduït a cendres, peces i peces que no sé com endreçar...Llavors arribes tu i amb cada petó trobes la manera de fer-ho tot més fàcil, d'alleugerir aquella fredor, de trobar la clau que recompon un cor destrossat...però la mà que ha de fer girar la clau està tan lluny que es torna intangible..Perquè? Perquè quan trobo allò que tan he buscat, aquell bocinet inacabat de la meva ànima, no m'és possible atansar-mi? Perquè no podem estar junts si els nostres cors demanen a crits la companyia de l'altre? Perquè?! No és just...