La pota de garrí

M’ha tocat el premi gros, la rifa més anhelada del meu poble, el regal que tots desitgen, i per això frisosos de guanyar han fet cua al casal del poble per fer-se amb els números per aconseguir el superpremi: el pernil. Ai... i quin pernil, un pernil de "pota negra", i sí, l’he guanyat jo! Hauria d'estar contenta, feliç, eufòrica…? Doncs no! No és així, jo no el vull.
No tinc cap intenció de portar cap a casa la pota d'un pobre animal mort, per molt bon gust que tingui, no, no i no! Ja fa algun temps que vaig decidir fer el canvi i seguir el que em dictava el cor i ser vegana. Pels animals, per amor a ells, a la seva vida.
I per què l'he acceptat doncs? Per què l'he anat a recollir dalt de l'escenari enmig de l'ovació de tot el poble? Doncs... per ell! També per amor. Perquè el trofeu l'ha atorgat el Jaume, el meu desitjat Jaume! Només de pensar que al passar-me el coi de pernil em tocaria la mà em fonia. Tenir contacte amb ell, per mínim que sigui em fa trontollar els principis, tots els meus valors. I fer-li un petó a cada galta ja ha sigut la bomba, un plaer indescriptible, el súmmum de la felicitat. Porto des dels quinze anys enamorada d'ell, des d'aquell petó fugisser al portal de casa seva, i mai res, mai li he dit que moro per ell, que és l'amor de la meva vida, mai! Hauria d'haver desistit, continuar vivint, deixar aquell pensament fix que em turmenta, però... no puc, l'amor va arribar al meu cor per quedar-s'hi i allí està, ben enterrat.
Ara, però, després d'aquest episodi èpic de la meva trista vida amorosa, em trobo tombant pels boscos del voltant, amb un pernil sota el braç i buscant un lloc ben amagat per enterrar també la pota del pobre garrí, igual que el meu amor. Amagar-la en un forat ben profund perquè es quedi allí, fora de la vista i del judici dels altres. És trist que una vegana amagui una pota de pernil al camp, però potser ho és més que amagui durant tants anys l'amor que sent pel capellà del poble, el mossèn Jaume.