LA POSTA DE SOL (3)

L'aigua, brava, baixa pel carrer i jo estic dins el llit amb la meva pena que vol descansar, la pena que ja no pesa a damunt del matalàs i on tot el que haurien de ser somnis lleugers són malsons acompanyats de les branques que repiquen contra la finestra. Sembla que vulguin entrar a l'habitació i agafar-me fent un bressol mentre el vent entona suau una cançó. Mentre surt per la finestra embolcallada per les branques robustes i fulles suaus, m'enlair i sent les gotes de pluja a la cara, a les cuixes, a la meva pell nua, la pell on abans hi tocava el sol, el sol calent que un dia va ser aquí. Però tot això només és un somni, és efímer i quan torn a la realitat estic xopa de suor a la meva habitació obscura, les branques encara repiquen contra la finestra, jo estic a terra plorant i ompl la banyera.

No puc més, no puc parar de recordar-te, en mirar per la finestra i veure les gotes d'aigua fent carreres al vidre, ni m'emociona. Entr a la banyera que era lleugera i tenia ales i ara, plena, pesada, ja no vola com abans per l'horitzó rosat. Avui les ales només són les cendres del que un dia vaig ser i vaig sentir. Avui pesa i no pot seguir, ara no et veig, no et sent al meu costat. On ets? On t'amagues?