LA PORTA QUE M'APARTA DE TU

Sola a la banda errònia
d’una porta que t’inventes,
la més gruixuda,
la més forta,
sense maneta, ni clau,
la que crema quan la toques,
impossible travessar,
és tova si la colpejo
i els cops tu no pots sentir.

Les llàgrimes que refuses
s’aniran fonent amb mi
i si un basal de mi es forma
no m’ha de importar la porta
si em colo pel seu llindar.
Aniré a parar als teus peus,
escalant les teves cames
fins que ja senti el teu cor.

Un bany de plor notaràs
i un sentiment de tendresa
als dos ens eixugarà,
i podràs sentir els meus braços,
i veuràs riure els meus ulls.
Per fi tancarem els llavis
solament amb un petó
perquè de la boca no ens caigui
cap paraula més que amor.