La plaça (segona part)

M'aixeco, pago, me'n vaig. Me'n vaig? Cap a on? Parc, casa, casa, parc. Parc = ella, casa = oblidar-me d'avui. Parc.


-Hola - sííí! Per fi ha vingut!!
-Hola - i no puc evitar d'emetre un somriure ampli.


No he pogut passar del ‘holes'!! No sé què dir-li, estic molt nerviós, i en teoria sóc jo qui ha de treure tema. Però…quin somriure que té!


-Mmm... - espero que no s'hagi enfadat! - com és que em seguies? -i se m'ha posat a riure!
-Vols que et sigui sincer? -ai ai…és que jo ara no sé com reaccionar! Semblo un adolescent…


-Ssssí, siusplau! -no puc parar de riure, subtilment, tota aquesta situació em fa gràcia!
-Doncs res…que ens hem vist a la plaça…i he sentit unes ganes de seguir-te de saber qui ets, què fas, on vas… -va, i per acabar-ho d'adobar, es posa a riure ell també, tot i que amb un toc de vermell a la cara.


Silenci absolut. Massa sinceritat, massa directe. L'hauré cagat? M'he posat vermell de cop, però és que realment és el que sentia.
-Anem a prendre alguna cosa?


Mare meva, mai m'havia passat una cosa semblant. Ha estat sincer, i ja és un punt important. No li retrec res, ja que jo li he seguit el joc.
-Home, fins fa res t'estaves prenent una cervesa…


Uix, que burro que sóc!!


Pobret, se'l nota nerviós.


-Per cert, com et dius? -era obvi que li preguntés, no? És que no vull ficar la pota.


-Laura, Laura Martínez, encantada -Aii, que mono que és! Sembla un bon nano.


Laura…m'agrada aquest nom!
-Igualment! Marc Regencós, per servir-la - Li he seguit la conyeta formal.


Pausa. No sé què dir.


Silenci. S'ha acabat el tema?!


-Marc, que jo…que haig de marxar. Em sap greu, però encara haig d'anar a comprar, i he quedat amb unes amigues per anar a sopar.
Ara que m'ho estava passant bé, va, i haig d'arribar d'hora a casa, abans de que tanquin el súper.

-Ah…bé, doncs, tranquil·la, no passa res.
Llàstima, ara que la cosa es començava a posar interessant…i ara que ho penso, jo també hauria d'anar tirant.


-Per què no em dones el teu número de telèfon i quedem algun altre dia? M'has caigut bé!


-Tu també m'has semblat molt bona persona, i…perdona pel numeret d'abans.


Un cop a casa, amb la compra feta i preparant-me per no arribar tard al restaurant, penso en en Marc. Ha estat una paranoia bastant gran, però crec que ha valgut la pena. Sembla simpàtic, sincer i tímid, tot i que potser una mica impulsiu. A més, té uns ullassos..! Demà el trucaré, si no tinc res a fer. Millor que ara em concentri en els meus cabells, que semblen un fregall!!


Buf, quin dia! Però què m'ha agafat, si jo no sóc així?? Pel que veig, el resultat no ha estat tant dolent, si fins i tot m'ha demanat el número de telèfon. Quina extravegància! No em puc concentrar en res, estic intentant resoldre els mots enreixats del diari, però és impossible, amb aquella boqueta i aquells ulls verds en la meva ment. Espero que em truqui aviat, ja que ella té el meu número, però jo no el seu!


On l'he deixat, on l'he deixat?? No trobo el paperet on em va apuntar el seu número! Què pensarà de mi si no el truco? No crec que vingui d'un dia, però em ve de gust tornar-lo a veure…


Espero que em truqui…ja sé que potser no serà avui, deu tenir coses a fer. Tant de bo! Què em passa? Tinc ganes de veure-la!


Aquíííííí!!! Ja està!! El vaig deixar a la tauleta, quan vaig arribar ahir. Són les 12 del migdia…és massa d'hora per trucar-lo? Més tard, més tard. Les mevs amigues flipen amb en Marc, però també les engresca. És una mica arriscat, perquè no sé qui és, però hi ha una cosa que em diu que hi confiï, que valdrà la pena. Durant tot el dia m'intento concentrar, encara que no tinc res per fer, he netejat el minúscul pis per segon cop a la setmana. És una bona manera de matar el temps, i sempre va bé fer una repassada.


He anat a dinar a casa dels meus pares, ja que un cop per setmana els faig una visteta. Per suposat, no els he explicat res de la Laura, més que res perquè em tractarien de boig. Són bastant lliberals, però jo sóc tímid i reservat. Està prou bé la imatge que tenen de mi. Bé, doncs, hauré de buscar un entreteniment per a la tarda, o quedar-me a fer el cafè amb la família…difícil decisió!


Casa neta, menjar per a tota una setmana a la nevera, amigues assabentades de tot? Sí. Només falta trucar-lo. No sé per què estic tant nerviosa, si tan sols vull quedar amb un amic...


-Sí? -serà ella??


-Emm...Marc? Sóc la Laura...te'n recordes, no?


-Laura!! -espero que no es noti tant exageradament la meva alegria.


Avui fa dos mesos que ens vam conèixer, dos mesos que ens vam perseguir, dos mesos que ens vam enclipsar, dos mesos que han servit per enamorar-nos. Tal dia com aquest calorós dissabte d'agost m'ha convidat a casa seva. No és la primera vegada, però cap dels dos ens atrevim a fer el pas. M'estic enamorant d'ell, i ho sap. Es nota. Tant com perquè jo arribi a saber que ell també ho està. És un sentiment mutu, fresc, jove i ascendent.


Sóc un ximplet. Un ximplet, però enamorat. Avui és el dia. Sap que l'estimo, i aquests dos mesos han servit de molt. Qui ho diria, que aquella bajanada es convertiria en aquesta sensació de plenitud, i alhora de buidor. La necessito, i tan sols falta dir-ho en veu alta per completar la relació.


Estem al sofà, parlant, fent bromes. Ha posat música, jazz. Mmm… m'encanta. Qualsevol diria que és una situació romàntica, però no ens atrevim a fer el passet. De cop, s'atura, tot seriosament. Està tranquil, tot i que se li escapa una mica de nerviosisme. Tan sols espero una cosa d'ell...
Un "t'estimo" ha sortit de la seva boca i immediatament després, guiats per un impuls immediat, els nostres llavis s'han unit com dos imants. Ha estat un petó dolç, tranquil, sensual, apassionant, que m'ha permès aprofundir en ell i conèixer un dels racons més incògnits de l'anatomia humana, una zona per a tot, una zona amb la qual sempre hi trobaràs alguna cosa a fer, passant per qualsevol extrem.


Ja està. Ja ho he fet. Em sento bé. El petó...ha estat el millor d'entre tots els de la meva carrera sentimental. Veig que se li cau un tirant de la samarreta, i aprofito per acariciar aquests braços suaus, d'un color com la sorra en una vesprada prop de la platja. Són preciosos, com tota ella. Em mira molt seductorament. La desitjo, l'anhelo, l'estimo. Poc a poc vaig investigant, i la meva mà fa un recorregut tímid, però curiós. Passejo pels braços, per les espatlles, ascendeixo fins el coll, finíssim, tan sols decorat amb el mateix penjoll que portava dos mesos enrere. No m'he pogut estar de dibuixar un somriure, automàtic, al recordar aquell penjoll, aquella tarda.


S'ha quedat parat amb el penjoll. És el mateix que portava fa dos mesos. Sabia que li agradaria el detall, a ell li encanten aquestes coses, aquests detallets que fa que tot tingui un punt més personal.
En un moment, ens hem trobat amb la mirada que ens va unir, la mateixa mirada entre els nostres ulls, amb una única diferència: ara estàvem plens d'amor.


Ens tornem a besar, ara més apassionadament. Ens tirem enrere i caic sobre seu. Està encantadora, mig despentinada, amb una samarreta que li deixa entreveure part de l'abdomen, en el qual puc apreciar el melic, petit, rodonet, perfecte. Suaument, començo a pujar-li la samarreta i vaig contemplant la meravella del meu davant. Ella col·labora en la labor i se l'acaba de treure. Quina dona! Té els pits tal i com sempre els he descrit superficialment, tapats amb uns sostens blaus, com el cel en una tarda assolellada d'estiu.
Apresuradament, em treu la samarreta i la deixa tirada i rebregada pel sofà.