Quants records, amagats entre els pins... [Nostàlgia]

Sí, sí, la llunàtica amb doble cara ha acabat deixant-se caure per aquí... És petit el món oi? Sobretot el d'Internet! ;) No ho hauries dit mai, eh?! Bé, suposo que no cal que et digui qui sóc =P
Per tu sempre serà un misteri saber com he arribat fins aquí (perquè he decidit que no t'ho penso dir, a menys que, com em passa sovint, canvïi d'idea d'un moment a l'altre), però me n'alegro, ja que m'ha fet il·lusió trobar-me a mi mateixa en un lloc on no m'ho esperava, i descrita d'una manera... com podria definir-ho... especial. M'ha agradat sobretot perquè ho expresses tal com va ser, amb tots els trets, siguin bons o dolents (pels quals potser et dec una disculpa, o més) i el fet de que quan ho relatessis, pensessis que jo no ho trobaria mai, també hi ha influit molt.
Que sàpigues que no m'he sentit ofesa en cap moment, i no vull que treguis res, pèrquè tot el que has escrit és cert, i per això volia demanar-te perdó per algunes coses provocades per la meva "estupidesa infantil". Sento haver estat cruel, dura, o moltes altres coses, durant la nostra amistat. Per molt que jo sempre hagi semblat superficial, en el fons, no ho sóc, i per mi tu has estat una molt bona amiga, i de tros, millor que jo.
És veritat que t'has deixat un bon grapat d'altres "mogudes" que havíem tingut, o millor dit, que jo havia organitzat, potser molt sovint amb el teu desaprovament. Només te'n recordaré algunes, tot i que no crec pas que les hagis oblidat... Per exemple, les classes, on sempre t'abaixava la nota per la lletra, o els esports, on fins i tot t'havia fet una taula per controlar-ne l'evolució... Aixx... Ja ho pots ben dir... Quants records!
Saps que sempre m'has importat i no m'has sigut indiferent, però és que... anys enrere el meu cervellet no donava per més, i ara la veritat és que m'avergonyeixo d'algunes coses que t'havia dit o fet... Em sap greu, però també espero que ho entenguis. I si últimament només ens creuem alguns comentaris, ja saps que no és per compromís, sinó perquè ets tu, la meva primera amiga de l'ànima, i això no s'oblida mai.
Moltes gràcies per pensar en mi a l'hora d'escriure, i de veritat que ho fas molt bé i t'animo a seguir i a no deixar de fer-ho mai, perquè penso que tens talent! I molt més del que segurament et penses!
M'agradaria que comptessis sempre amb mi pel que calgui, que per molt que realment ara les nostres vides s'hagin tornat paral·leles i jo ja no sigui tan ... (omple-ho tu) com abans, sempre seré jo, i per mi tu sempre seràs la Paula.
Un petonàs!*

ola nina soc en ruben, m'he llegit tots els teus... relats.. i estan molt be paula, molt paulal,

t'estimo kuka