La perdició

Un relat de: pseudo

El despertador marcava dos quarts de vuit, s'alçava disposat a afrontar un nou dia. Sense premeditar que feia, es va dirigir cap a la dutxa. L'aigua freda l'anava despertant, i en aquells segons de consciència desitjava tornar al llit. Sabia que no ho faria, però perque?
Perque s'havia d'alçar aquell matí? Molts direu que la resposta és evident. Però ni per ell ni per mi ho era!

Sortint de la dutxa es va topar amb el mirall. A la imatge reflexada no hi reconeixia el seu rostre. Una mirada perduda que ja no mirava a l'horitzó, un posat trist i seriòs, fins i tot d'aborrit. El que sempre havia odiat ser, ja havia buidat fins el racó més apreciat del seu ser. La monotonia l'havia vençut. Catorze mesos de no parar, d'aquella situació indesitjable, havien sigut suficients per aplacar el seu esperit rebel. Només catorze mesos havien sigut suficients...

A més de vençut, sentia que era una farsa, tot el que havia sigut ja no tenia cap sentit. Però sabeu quina era l'espina que li atrevessava directament el cor?
No sabia perque havia perdut! Aquell camí que l'anyullava del seu somni, no el temptava en absolut, i tampoc veia que li aportava. Amb el cap baix i encara xop es va dirigir cap a la seva habitació, estava clar que avui no aniria a treballar. Havia de destruïr allò que més odiava, en el que s'havia convertit.

Tant nu com indefens es sentia, va començar a regirar tota la habitació. Havia de trobar en quin moment havia començat tot i perquè. Només així podria tornar a ser ell.

Les hores anaven avançant, i finalment, quan ja era fosc, va comprendre que només hi havia un camí. Abans però, havia de dir adéu als bons moments.

Enfilat a la muralla de la ciutat en solitud, no podia deixar de sentir esgarrifances. Cada racó de la seva estimada ciutat era un motiu per quedar-se. Milers de rialles, milers de somriures, fins i tot llàgrimes. Al veure les estrelles i la lluna plena, va ser inevitable recordar-la a ella. Però tots ells ni ella ja no hi eren. No s'havia atrevit a marxar per por de perdre el record de tot el que havia estimat. Havia ofegat les seves llàgrimes mantenint el seu cap ocupat, i així els havia deixat de recordar.

Per seguir així, més valia anar amb ells. L'altra opció era començar a caminar, i dibuixar el seu record.

Comentaris

  • Sempe hi ha raons per a tot.[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 30-07-2006 | Valoració: 10

    HOla,

    Gràcies pel comentari, i per descomptat per la teva benvolença del tot immerescuda [ hi se per experiència ].

    No esperis fins a Nadal per tornar a publicar a www.guimera.info

    Ja saps, elr elat com annex en un missatge adreçat a tribuna@guimera.info i si tens foto, doncs també en annex en el mateix e.mail. La lletra tipus word i de 12

    T'esperem sempre !!!!!

    mora.a@guimera.info

  • Contundent[Ofensiu]
    angie | 24-03-2006

    "...ja havia buidat fins el racó més apreciat del seu ser."

    Una frase que ens sintetitza tot el relat. Aquesta sensació de no saber perqué t'aixeques és de les més tristes i doloroses que existeixen, potser la que més, doncs la pèrdua (títol molt encertat) de la il.lusió és la pèrdua de tota raó per lluitar.

    una abraçada (saltant del llit)

    angie

  • Faig tard però...[Ofensiu]
    NdEada | 07-12-2005

    Volia deixar ben clar que es un relat amb molt de sentit i a mi m´ha agradat molt. No es gens fluix, tot al contrari, te una força que dura tot el relat.
    Seguiré al corrent del que escriguis.
    Gràcies per comentar un dels meus relats.

    Un petó.

    Ángela.

  • Uooo!![Ofensiu]
    Gorwilya | 23-11-2005 | Valoració: 10

    Estic d'acord amb Tempesa! No diguis que és fluix! A mi m'ha encantat, està molt bé! I com t'ha dit ella, és una situació ben real... En serio que és genial, i el millor de tot és el final... ;)

    Ah, gràcies per felicitar-me altre cop i pel comentari! ;P

    Petons i una abraçada noiet!

    Gorwilya

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de pseudo

pseudo

48 Relats

256 Comentaris

81275 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:
Vaig néixer el 22-10-1984 a Barcelona, tot i que des dels 4 anys visc a Girona.

Doctor en tecnologia.

Al setembre del 2006, vaig tenir la sort de publicar el meu primer llibre: 'Primeres Poesies', amb l'editorial Emboscall, algunes de les quals es poden trobar en aquesta plana (Ulls d'infant per sant Jordi, Mirada en Flama, Sonets XIX i IX, Flor de Tardor). El llibre es pot trobar a les principals llibreries gironines i en algunes de Barcelona, també mitjançant les webs totllibres ,
Llibreria Ona
i
Casa del Libro


Al setembre de 2007, he vist publicat el meu segon llibre, també amb l'editorial Emboscall, sota el títol Escrivint entre deliris el qual conté alguns relats que podeu trobar en aquest web, encara que els hi ha calgut una bona repassada.

Torno a voltar per aquestes planes després d'una temporada d'abstinència...


Per qualsevol dubte: albert.trias@gmail.com