La passió moldava (part VII)

Un relat de: Doctor Jeep

Aquella casa era preciosa, digna de l'alta burgesia com a mínim. El hall tenia una làmpada de cristall, que penjava amenaçadora sobre els nostres caps.
Una escalinata de marbre en corba, pujava cap a un pis superior que no vaig arribar a veure fins al cap d'uns dies, de mà de la Katja.
A la dreta, segons entràrem, una porta de fusta d'alzina, entreoberta, deixava mig veure una biblioteca farcida d'estanteries, farcides a la vegada de llibres.
L'home em va convidar a passar i seure. Els sofàs eren de pell. La Katja es movia per allí amb total naturalitat el que em va fer pensar que ella també hi vivia, tot i que jo havia estat en un apartament a la ciutat on visc i on ella m'havia fet meravelles de les seves.
Aquell home es dedicava a la importació i exportació vaig anar deduint per la conversa que anàvem portant.
Era empresari i mantenia relacions comercials amb antics camarades que s'havien quedat allí, al seu país.
Vam parlar de mi, de la meva humil i anodina feina. Vam parlar de la Katja, que estava estudiant Administració d'Empreses a la Facultat. I vam acabar parlant una mica de tot. Inexorablement va sorgir el tema polític quan la meva vista se'n va anar a una foto enmarcada damunt una llar de foc colosal que hi havia en aquella sala. Era una foto del pare de la Katja i de Ceaucescu mirant el Bulevardul (l'avinguda més llarga de Bucarest, diuen fins i tot que més llarga que els Camps Elisis de París) des de la balconada del Palau Presidencial.
-Ah, la foto! -digué ell. -Es del 88, un año antes de la caida del régimen. Fue una tragedia para los nuestros. Tuvimos que pedir asilo político y marcharnos a Cuba durante 10 años.
-Entiendo -vaig replicar jo, flipant amb el personal aquest...
-Luego nos instalamos aquí, con el dinero del Partido que habíamos podido guardar a buen recaudo en una cuenta numerada en la Banca Svizzera, pudimos comprar esta propiedad y llevar una vida acomodada. Nuestro jefe y camarada Ceaucescu no tuvo la misma suerte.
Jo flipava, estava assegut al sofà d'un antic comunista corrupte que va arrambar tot el que va poder i va començar una nova vida.
-A que se dedica Valeriu? -vaig atrevir-me a preguntar.
-Import export! -va replicar toscament i llença una mirada un pèl intimidadora, que em va fer entendre que la seva font d'ingressos era un tema tabú.
-El meu pare compra i ven grans propietats als països de l'est, per a clients de fora, europeus, àrabs, orientals; els aconsella que es bó i que no ho és. Això ens permet dur aquest ritme de vida que portem -va saltar la Katja, com "salvant els mobles" en aquella intromissió involuntària.
Desprès d'uns instants d'un silenci que es podia tallar amb un ganivet, la Katja va dir:
-Bebem alguna cosa? -i es va dirigir a fora de la biblioteca.
A cap d'uns minuts va aparèixer una persona del servei amb un carret de begudes i unes safates amb menjar.
Una mica de embotits i viandes, quelcom de fumats i unes pastes salades. Ho vam remullar amb palinka, beguda molt apreciada per ells, amb efectes pel meu esòfag massa semblants al salfumant.
Jo estava mirant el rellotge. Se'm feia tard. Havia de ser aviat a l'oficina, abans de tancar.
Les mirades vers la Katja no eren furtives com altres dies, l'anava mirant tot arquejant les meves celles per si ella ho percebia; necessitava que comencéssim a anar tirant, o almenys que em deixessin marxar. No voldria que caigués la nit en aquella casa amb jo dins. No volia acabar com Jonathan Harker a la novel·la de Bram Stoker, tenia por que la Katja es transformés i juntament amb el seu pare em volguessin fer ser donant forçòs de sang.
Bromes a part, com no les tenia totes, vaig fer servir la tàctica del mòvil. Vaig marcar el meu propi número i al saltar la bústia de veu, vaig deixar que s'enregistressin uns breus instants.
Dos segons més tard, un SMS que no vaig obrir, m'avisava que tenia un missatge de veu.
Als deu minuts, una trucada de la meva bústia de veu sonova i em dictava el missatge. Llavors jo feia com qui té una conversa amb algú que queda al cap d'un parell d'hores. Aquesta tècnica em va servir per poder excusar-me.
La Katja es va quedar allà i jo vaig sortir per la porta un cop vaig atravessar la porta de forja, vaig accelerar a fons carrer avall.
Si bé la Katja és un cel, el seu pare em va infondre una mica de respecte. Una mica molt. L'estona que vaig ser allí vaig estar intranquil.
Hi havia detalls que se m'escapaven, però no cal ser gaire hàbil per adonar-se que un simple agent immobiliària no viu en una mansió. Allí hi havia quelcom ocult.
Tot i això no podia evitar veure la meva princesa.
L'endemà al migdia ens vam tornar a veure. Va aparèixer amb un taxi davant de la meva oficina i em va demanar si podria dur-la fins al garatge de l'hotel on el dia abans havia aparcat el seu cotxe.
De camí a l'hotel em va dir: -Robert, que et va semblar el meu pare? Simpàtic, oi?
-Si, si molt... Genial... -vaig replicar- molt simpàtic. Sembla que no vol parlar de feina, almenys de la seva.
-És molt reservat i no vol barrejar familia i negocis -replicà.
Al arribar l'hotel vam entrar dins el garatge soterrani i vam parar el motor.
-Robert, pugem dalt que he reservat una cambra, la 515.
Vam entrar a l'ascensor directe del garatge. L'ascensorista marcà el 5.
Continuarà...

Comentaris

  • Encara queda passió, eh?[Ofensiu]
    angie | 19-01-2009

    Tot i que no m'agrada llegir relats a fascicles, reconec que tens bona fusta de relataire. El títol de la història és mol atractiu, i el tema és dels meus favorits.
    Esperarem la part VIII.
    (et convido a participar en qualsevol dels reptes del fòrum... són engrescadors!)
    Petons!!

    angie