La noia de la finestra

Els primers rajos de sol guaitaven tímidament rere els turons quan na Mireia es va despertar. Sense obrir els ulls, es va incorporar parsimoniosament sobre el llit. No tenia el coratge suficient per obrir-los. No volia veure cap dia més la seva vida. Ni escoltar-la, ni viure-la. Recordava els bons moments amb la família, la seva padrina, els seus amics... Però tots aquests records ja eren molt llunyans, com boira dispersada per la seva memòria. L'únic que recordava nítidament eren aquests darrers quatre anys. I no els recordava perquè haguessin estat d'allò més meravellosos, sinó per tot el contrari.

Finalment va obrir els ulls. L'habitació li semblava tant trista com sempre, llevat de la finestra que hi havia al seu costat. Una finestra que l'havia salvada d'una bogeria segura, una finestra que havia alimentat el seu ser d'esperança. Perquè viure reclosa no li era gens fàcil.

Aïllada del món exterior, passava hores i hores mirant per la finestra, anhelant poder escapar. Desitjava llançar-se de cap dins el mar infinit i nedar en direcció a la llibertat. Però per ara això li era impossible. Ell sabria on s'amagaria. Ell sabria com trobar-la. El seu pare sabria com fer-la tornar a casa: a la força.
Era el seu pare qui la tenia presa dins ca seva. Era ell qui pegava a la mare, qui duia les seves vides a l'extrem. Era el pare de na Mireia, l'home obsessionat amb els jocs.

Si guanyava, el dia transcorria amb total normalitat: “Bon dia! Com heu passat el vespre? Heu dormit bé?”, “Hola filla! Com ha anat l’escola?”, “Amor meu! Què tal la feina?”. En canvi, si perdia, qui ho pagaven eren na Mireia i la seva mare. I no només ho pagaven amb doblers, sinó també amb blaus, ferides, ossos trencats i sang.

Na Mireia s’aixecà del llit i es recolzà a la finestra. Podia recordar tantes coses només mirant aquella platgeta... Es veia a ella, sols amb sis anys d’edat, jugant amb l’aigua i fent petits castells. Escrivint sobre l’arena humida frases que ja no recordava, i que més tard les ones arrossegarien cap a les entranyes de la mar... Veia a la seva padrina, amb un somriure d’orella a orella, com la vigilava amb tota la paciència del món...

Aquells eren temps feliços. Però l’actualitat era ben diferent. I tot va començar amb l’accidental mort de la mare i la germana del pare de na Mireia. A la padrina li acabaven de diagnosticar alzhèimer, i vivia a una gran i antiga casa solament amb la companyia de na Sandra, la seva filla fadrina de quaranta- nou anys que la cuidava dia i nit.

Quan li diagnosticaren la malaltia a la padrina, tota la família es va haver d’adaptar a la nova situació. Però especialment na Sandra, ja que compartia la llar amb ella. Amb el temps va arribar a no estranyar-se si trobava el comandament del televisor dins el rentavaixelles o la sal dins el frigorífic. Col·locar al seu lloc corresponent les coses que estaven fora de lloc es convertí en part de la rutina diària de na Sandra. Una rutina que seguí durant uns anys, fins el dia que trobaren a la padrina i a na Sandra mortes al menjador a causa d’una mala combustió de la xemeneia.

Si per al pare de na Mireia ja havia estat un cop molt dur el diagnòstic del mal de l’alzhèimer a la seva mare, la mort d’ella i la seva germana el van fer entrar en depressió. I després d’aquesta depressió, vengué la bogeria.

I l’obsessió pels jocs.

Havia de trobar un refugi, alguna cosa que l’alliberés d’aquells records tan horribles. I aquest refugi que va trobar no va ser ni l’alcohol ni la droga, sinó el pòquer i les màquines escurabutxaques.

Na Mireia seguia mirant per la finestra. Havia perdut la noció del temps. Havia perdut éssers estimats, havia perdut paraules gargotejades sobre l’arena que la mar mai més li deixaria trobar. Però hi havia una cosa que na Mireia encara no havia perdut: l’esperança.