Vull que callis

Vull que callis, però no t’ho dic.
La teva veu m’aclapara
i m’enterboleix els sentits.

Em canses, però no t’ho dic.
Els teus ulls m’absorbeixen
fins al punt d’ensorrar-m’hi a dins.

T’estim, però mai t’ho diré.
Perquè em manca coratge,
perquè em sobra por.
Por de tastar els teus llavis
i no sentir res.
Por de deixar que m’abracis
i que no se m’ericin els cabells.

T’estim, i sempre ho faré.
Il·lusió inabastable, demiürg
de pell,
tu ets per mi
el que l’aire és pel vent.