Tècnica: música sobre llenç

La família van Rjin havia sortit a passejar per la ciutat, a fer-se veure, rics, pròspers i feliços, empolainats de dalt a baix i amb les galtes rosades de vi. En Rembrandt anava al costat de la seva mare, content d’haver vist els seus amics a la festa que havien organitzat els van Leenden. Era una tarda sense núvols, cosa estranya, però agraïda, i els carrers estaven plens de gom a gom. Van girar la cantonada i no van trigar en fondre’s amb la multitud que fluïa per l’empedrat de la plaça, i en Rembrandt es deixava endur per la gent, content i sentint-se segur, la seva mà envoltada per la de la seva mare, càlida i ferma. I de sobte veié una gran massa de gent parada d’esquenes a ell, tothom amb les mans enfonsades dins les butxaques i els caps amagats sota els barrets. Semblaven estar observant alguna cosa, ja que en Rembrandt va veure com tots els individus tenien l’atenció posada sobre un mateix punt. Cremant de curiositat, el noi va desfer-se d’una estrebada de la mà de la seva mare i va arrancar a córrer cap al semicercle humà que ocultava allò que a la seva persona li era impossible ignorar, un misteri que la seva ànima humana no podia deixar sense resoldre. Va sentir la seva mare cridant-lo pel seu nom, però la va ignorar completament, embriagat per les bombolles invisibles d’harmonies exòtiques que semblaven levitar sobre el mur humà, contingudes per l’abraçada aclaparadora de l’absoluta expectació. Com més s’apropava, més fort sentia aquella música, i més possible li era assaborir aquell assortiment d’etèria bellesa fònica. Després del que li semblà una eternitat, en Rembrandt va aconseguir plantar-se a l’altra banda del bosc antropomorf, i el que va veure el va deixar bocabadat. Malgrat aquella atmosfera quasi màgica enterbolís els sentits d’en Rembrandt, les pupil·les del noi seguien frenèticament uns dits llargs i fins que ballaven lleugers per sobre d’unes trenta-tres copes de vidre, col·locades una al costat de l’altra en tres fileres paral·leles. L’Orfeu que feia possible aquella màgia era un home d’uns trenta anys raspats, d’ulls clars i cabells del color de la palla, somrient i ben plantat. Amb els ulls gairebé closos, l’home palpava furtivament amb el tou dels dits els llavis de les copes, dels quals brotaven aquells sons que havien captivat en Rembrandt per complet. La mà dreta per un vent i l’esquerra per l’altre, però ambdues amb una precisió i sincronia vertiginoses, que només un autèntic virtuós podia posseir. I quan la melodia es fonia per tornar-se melosa i sensual, les mans d’Orfeu es relaxaven i deixaven rodar els dits sobre la vora de les copes, ara una, ara altra, lentament, com planetes errants en un univers de vidre, bellesa i emoció, i tot per després tornar a crispar-se sobtadament i reprendre la creació d’aquella música sòlida i punxant, esquerpa, però harmoniosa, la mateixa que una eternitat abans havia atret l’atenció del jove Rembrandt.
El final de l’actuació estava arribant, en Rembrandt ho pressentia. L’artista va pessigar furtivament tres copes deixant-les vibrar en un acord estrany, dissonant però atractiu per a l’oïda. Els seus dits d’àngel van restar en l’aire, a certa distància dels recipients de vidre, com si deixés respirar la música. I llavors de sobte, i amb una passió gairebé dramàtica, descarregà un terrible i concloent acord final que féu que tota la plaça esclatés en aplaudiments.