La nit en que Peter Pan es va fer gran

Era de nit, una nit d'estiu,en un camp de gespa, una gespa acabada de segar, amb uns quants amics, amics de tota la vida.
Ens anàvem passant una botella de cervesa i la conversa per estrany que pugui semblar, anava agafant un caire filosòfic, de sobte, no se qui, va fer la pregunta.
La pregunta que va fer que tot canvies, la pregunta que em va fer pensar per primer cop un resposta.
¿Que és el què més desitjaríeu en aquest món, allò que si ara tinguéssiu un geni davant demanant-vos un desig,tan sols un, demanaríeu...?
Recordo que vaig riure un parell de cops per les respostes,carregades de vulgaritat i romanticisme carrincló dels meus amics.
I llavors, va passar. Vaig sentir com tothom em clavava la mirada, i una veu propera i a la vegada coneguda mentre em passava l'ampolla em va dir:
- I tu Marina? Tu que voldries?
I com si algú em xiuxiueges el que havia de dir vaig respondre:
- Tan sols demanaria que el últim dia de la meva vida mirés enrere i pogués dir "ha valgut la pena viure, he valgut la pena..."
Ningú va dir res, però la pregunta es va repetir i aquests cop ja no anava dirigida a mi i l'ampolla ja no era entre les meves mans,ni el somriure en els meus llavis, havia dit una veritat tan gran que era com si hagués despullat un trosset de mi que em va fer sentir desprotegida, mentre que al meu voltant seguien aflorant respostes que sentia vagament "que el barça guanyi la champions quatre cops seguits..."i més riures...
Potser va ser llavors quan em vaig adonar que res seria igual , potser va ser llavors quan em vaig adonar que m'havia fet gran.