El Càstig

Un relat de: mermalada

La pluja ja no em mulla
Em punxen i no sagno
M'estimen i no corresponc
He estat dolenta i ja no posseeix-ho aquests drets

M'han tret les ales
M'han despullat l'anima
No tinc capacitat per emocionar-me
Han venut el meu caràcter
S'han apropiat de la meva personalitat

M'han robat el meu far
No respiro sinó és desgracia
No parlo si no és necessari

És cert, he estat dolenta,
He pecat,
El meu company de viatge ha estat el diable
He de pagar...

Però per això no em deixeu somiar?


Comentaris

  • Alguna que altra vegada[Ofensiu]
    Aina_R | 03-10-2008

    tots ens hem sentit així, com si per alguna cosa se'ns hagués de castigar, de fet potser a vegades som nosaltres mateixos que ens castiguem sense adonar-nos-es, i privar-se a un mateix de somiar és una manera de castigar-nos... no castigaríem pas un fill eternament, oi? doncs no ho fem amb nosaltres mateixos.

    Una abraçada, m'ha encantat el poema i el posaré a preferits!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: