LA MIGRACIÓ

Sereníssim Sr,
Em complau comunicar-vos que avui mateix s'ha acabat de traduir el document que tan gentilment ens vàreu fer arribar procedent de les recents excavacions en l’àrea CT-08, i que ha estat catalogat per aquesta Gerència amb la referència AGEF-320L0012-DV-255 de l’Arxiu General de Documents Antics.

Tal com ja us vaig avançar -i era de preveure- la dificultat principal no ha estat la decodificació magnètica del suport sinó la traducció del text, més en concret la del cos central del mateix. La del seu colofó -per dir-ho d’alguna manera- ha estat rutinària perquè aquestes últimes línies estaven escrites, curiosament, en la nostra antiga i entranyable paleollengua i són, per tant, accessibles a qualsevol persona amb un nivell Beta 2 d'estudis, el mínim exigit per pertànyer a la nostra casta. La traducció del gruix del text, però, s'ha pogut fer gràcies que comptem en aquest AGDA amb el millor equip d’especialistes en llengües mortes. Tot i així l'èxit sols s'ha pogut assolir aplicant mètodes d'analogia comparativa, donada la singularitat de la llengua agreujada per l'obscuritat del continut del text. Dit això no perdo l'esperança que l'estudi més aprofundit d'aquest document únic ens proporcioni dades que ajudin a fer una mica de llum sobre l’època fosca en què fou escrit, ja que, malauradament, arran de les Guerres Socials i els temps de barbarie de la infausta Era Grisa que la seguí, pocs són els documents originals que ens han pervingut anteriors a les guerres, i els que ho han fet estan, en la immensa majoria, escrits en la nostra paleollengua i damunt suport vegetal. Com vós bé sabeu els textos –i cal dir que dels vegetals, la majoria, i dels magnètics, tots - que no foren transcrits i fixats en suport vitri durant l’Era Grisa en les Illes-Refugi o bé es van perdre o bé foren directament destruïts, i amb ells gran part dels coneixements, història i vida de la nostra raça. Que els déus maleeixin les guerres i els que les inciten!. I perdoneu-me l’incís. Com us deia és precisament aquest incident-anomalia en el procés de transmissió textual el que converteix aquesta troballa en no només valuosa sinó en un fet singular i molt rar que m’atreviria a qualificar d'excepcional.

Pel que fa al contingut del document, tanmateix, com vós mateix us adonareu en llegir-lo, el seu significat últim no és gens clar essent susceptible de tota mena d'interpretacions, fins i tot, contradictòries. Crec que estareu d’acord amb mi que aquesta evidència pot ser deguda a motius molt diversos, des de trivials fins a complexos. Un d'ells podria ser que el text està descontextualitzat, i de seva lectura no en podem extreure gaires dades per interpretar-lo. Ara per ara no en coneixem ni l’autor, ni les seves circumstàncies, ni fins i tot l’època aproximada –segle amunt segle avall- de la seva redacció, ni el marc cultural en què fou produït. Una altra causa podria ser, potser –i aquesta és l’opinió majoritària entre els meus col·laboradors i la meva- que ens trobem simplement davant d’una obra literària, en concret d’una obra de ficció no realista, i no -com havíem cregut en un principi- amb un document personal o privat, testimoni, directe o indirecte, d’un període històric concret. Quan el llegiu hi veureu que encara que s'hi parla de temps i d'algun lloc, la vaguetat és tal que és impossible fixar-ne res del cert. La seva atemporalitat i atopicitat – que sostenim que és premeditada, però sense proves que ho corroborin- semblaria confirmar la sospita que el documents no és res més que una obra de ficció fantàstica.

Tot plegat no són sinó petites observacions i conjectures que em permeto fer-li. Segurament, sa Sereníssima, jutjant per si mateix, hi sabrà veure molt més enllà del que li pugui apuntar aquest pobre estudiós, humil servent vostre, que postrat al vostres peus prega als deus que us guardin a vós i la vostra família per molts anys.
--------------
"Demà serà el gran moment. El dia llunyà que semblava que no arribaria mai està a punt de començar. Conforme la data s'ha anat apropant, i tothom s'anava preparant i alhora conscienciant per al trànsit, un nerviosisme difús, però joiós, creixia com una onada imparable abocada a rompre en aquest dia de demà. Aquests nervis, segurament, són inevitables perquè la naturalesa humana és com és i no s'hi pot fer res!. I com ells, inevitable serà també la ressaca de passat demà, quan allò que tant s'anhelava s'hagi complert i comenci, així, una nova etapa. Tot i aquestes reflexions, no puc estar-me de mirar les seves cares, les de tothom que conec i adonar-me que transllueixen fe, fe en el futur, tenyida amb la relativa inquietud, natural, que tot canvi comporta encara que sigui a fi de bé, però fe verdadera i ferma al cap i a la fi. Aquesta il·lusió, aquesta fe que dic, en el futur no existia abans. És recent, molt recent. I la devem tota sencera al nostre guia. Abans que ell agafés les regnes del nostre destí, tot era resignació, menfotisme i autoodi. Foscor i només foscor!. Cal reconèixer-ho. Llavors el nostre destí semblava estar escrit irremeiablement amb lletres de mort i oblit, indelebles i eternes. Tot el que he dit és veritat: les cares, la fe, els ànims... Tot és veritat, però, sempre i quan només si parlo dels altres que no sóc jo. Si ho faig i els observo, no puc fer altra cosa que constatar que el que us acabo de dir és tan cert com que després del dia ve la nit i després el dia i.... I tanmateix, malgrat que me n'alegro de tot cor per tothom, quan fixo els ulls en la cara de l'altra banda del mirall només hi veig passat i solitud, molta solitud, i poc futur i gens, gens ni mica de fe.

Tant l'onada de nervis i il·lusió com la sensació d'estar assistint al principi d'un nou demà, em són ambdues totalment alienes. Veig la història fent-se davant meu talment com si contemplés una posta de sol: bonica, emocionant, però totalment fora de mi...

Tot neix, creix i mor. És llei de vida. I el més trist de tot és que no podem fer-hi res! Hi ha qui creu, però, que cal morir per renèixer.... que no hi ha fi sinó transformació, que la mort no és res més que un canvi inevitable per continuar sota una altra forma. No ho sé. Jo ja no sé què creure. Només sé el que sento dins meu i sé també el que vaig a fer, sense metafísiques ni misticismes. Res més, i amb això en tinc prou i suficient.

Quan vàrem ser conscients del perill de desaparició que ens amenaçava, primer anàrem abandonant, espontàniament, les ciutats, on cada dia que passava érem menys, i més vulnerables al contagi i a l'absorció pels estranys. Després continuàrem cedint viles i pobles, un a un, esdevenint forasters en la nostra terra. I mentre això passava, dia a dia, any a any, un sentiment de fatalitat s’anà emparant de nosaltres, com si una ombra envescant de decadència -enganxifosa i putrefacta- s'hagués abatut sobre nosaltres, privant-nos a poc a poc del sol, de la vida, de... de tot el que és bàsic i essencial per continuar essent el que érem i encara som. El temps mentrestant anava rodant i rodant, dentat i advers, i amb ell nosaltres que minvàvem i ens marcíem. La derrota o, el que és pitjor, el sentiment de derrota s'havia ensenyorit, tenebrós, de la nostra essència i ja només semblava moure'ns la inèrcia de segles i segles, plens de memòria i ossos. Havíem arribat a un punt en què no teníem cap esperança en cap demà que no fos el de la desaparició previsible i certa. Esparsos entre els pobles, entre els forasters, aquest era el nostre destí fatídic.

Quan tingué lloc el primer naixement, el meu, a la nova llar, però, els meus pares, com gairebé tothom, ja feia un parell d'anys que s'havien recollit en aquestes apartades valls on ara som, de la mà d'en Jaume, el nostre guia. Fou ell qui anà contactant els que, dispersos, quedaven arreu de la terra, moltes vegades desconeixedors que n'hi havia, d'altres, com ells, en la seva mateixa situació, i que junts podien encarar el problema. Des que tinc raó que crec que el pitjor que et pot passar és estar -sentir-te, millor dit- sol, ple d'aquest pes buit al cor que mai t'arribes a treure del tot. La mort -si ho penses bé- no és sinó res, és absència només, per això la solitud és pitjor, perquè és. Tanmateix, malgrat tot, també penso que si aquesta, la solitud, és externa -com era el cas dels meus pares, que llavors ni es coneixien- el seu remei de tan evident que és, és ridícul. La solitud externa es cura amb companyia, i la disseminació amb reagrupament, i el reagrupament d’un col·lectiu permet arribar a una massa crítica que possibilita la seva persistència. Aquesta bertranada, aquesta veritat tan òbvia que ara el simple fet d'enunciar-la ja et fa sentir imbècil o beneit, fou la que llavors ens mostrà el guia en aquella adreça ja mítica. Potser altres ja havien arribat a aquesta conclusió, no ho negaré pas, però si ho feren ningú mai no ho sabé ni, per tant, trascendí més enllà d'ells mateixos. Fou ell, el mestre Jaume qui, en proclamar l'evidència, en verbalitzar-la, en airejar-la i pregonar-la, qui, repeteixo, ens va treure la bena dels ulls cecs d'alienació. Una vegada hi veus tot és més clar i evident. És lògic!. El que estic dient sembla obvi, ara, però abans del guia no ho era pas, no, no ho era gens.. Ell no sols ens ensenyà a veure, sinó que havent establert l’evidència innegable continuà amb un següent pas: féu una crida per posar-hi remei, per tornar a agafar el nostre futur en les nostres mans i redreçar el mal fat que tothom ja creia inevitable i tan cert com hi ha dia i nit.

No vull pensar què hauria passat sense la seva aparició, quasi messiànica, ni on ens trobaríem ara tots plegats. Jo sé del cert que no hauria mai escrit aquestes darreres paraules ja que ni tan sol existiria ni com a ésser viu ni com a membre del nostre antic poble, desaparegut i esmicolat amb les sorres caigudes del Temps!

Tot i la seva incansable força de voluntat, la tasca que s'havia imposat no fou fàcil: primer de tot calgué fer un cens de quants érem; després saber quants estarien disposats a capgirar el funest futur, deixar-ho tot i seguir-lo; despres triar un lloc on reubicar-nos i on poder començar de nou tot seguint les nostres tradicions... Cap d'aquestes passes no fou fàcil. Només un mariner destre i enèrgic podria desafiar els esculls i les trampes d'aquesta navegació plena d'esculls. Només algú que sabés on anava, mogut per una fe inquebrantable en ell mateix i en nosaltres alhora, podia sortir-se'n amb èxit. I sort n'hem tingut de disposar d'aquest capità quan més el necessitàvem. Sort. Si haguéssim estat pregant, caldria reconèixer que algú havia respost providencial les nostres pregàries. Però, com és conegut, l'estat de descomposició era tal que ni això ja ningú feia; la descomposició social havia arribat a tal punt que si algú pregava era per ell i la seva família.... i això amb prou feina!. Existia, és clar, un jo individual, el de cadascú, però ningú no hagués gosat afirmar que persistís encara un nosaltres. No. No almenys fins que ell ens cridà i nosaltres, un a un, hi acudírem.

No, no fou fàcil. Malgrat tenir els ulls ja oberts, ni la il·lusió no retornà immeditament, ni l'engrescament no es propagà com un foc salvatge. Més aviat fou un contagi lent però exponencial, indeturable però progressiu, in crescendo com li agradava dir a mon pare. Res d'esclatant, res de desvetllament èpic d'un poble, res que se sembli al que diuen que serà la ressurecció dels cossos el Dia de Judici final. Cap trompeta ni famfàrria triomfal precedí l'èxit últim de la crida. Potser per això reeixí.

Acomplert el primer establiment, que durà cinc anys, els qui vingueren més endavant ho feren ja a poc a poc i progressivament, en petits grups, cada cop menys nombrosos. Fins i tot en aquests càlculs, demostrà la seva infalibilitat. Les previsions sobre quants serien els que, deixant-ho tot, acudirien a la crida per poblar aquestes valls, no s’apartaren en gaire dels ajustats i optimistes números del guia, per a sorpresa i astorament de tothom. L'opinió general dels primers pobladors era que mai s'assolirien els objectius poblacionals per als quals l'assentament estava previst. I això ja els estava bé, ja que calia evitar, deien alguns, el superpoblament per deixar lloc al creixement natural. Tot i així s'hagueren de fer noves adquisicions de terrenys i noves previsions en general -donant així la raó a les prediccions del guia- les quals en un primer moment no li havien estat ateses per la majoria reticent.

En un principi tot rutllava tan bé que molts ja creien que estaven vivint el somni de la solució al nostre problema, que ara en endavant no caldria sinó enfrontar-se als problemes que la vida normal presenta a tot poble, donat que l’essencial ja estava resolt.

Passant els anys, tanmateix, fins i tot els que havien cantat victòria, arribàrem a la conclusió que estàvem vivint un miratge, una aparença, una ficció que es podria desfer a l’aire fràgil; perquè ni les valls més pregones, ni l'aillament més volgut no poden evitar el contagi del món. Ens adonàrem, estupefactes, que no podíem, -ni volíem en el fons- viure, d'esquena al món. I aquesta idea que, primer alguns comentaven en veu baixa, anà agafant embranzida fins a imposar-se com tesi acceptada per tothom. Teníem un problema –de fet, continuàvem tenint EL problema- i calia encarar-lo amb les forces i els ànims que havíem recuperat.

Si ens volíem purs, haviem d'aillar-nos i renunciar a quasi tot, si volíem viure i fruir del món, que també era el nostre i al qual teníem dret com a éssers humans, podríem acabar desapareixent engolits pels nostres ancestrals enemics un cop haguéssim obert la porta, car tots manteníem el germen del virus al nostre interior. Fin i tot jo, que ja havia nascut i crescut sense la seva influència ambiental, el coneixia, jo i la majoria dels meus amics, tots nous lliures. L’aïllament, doncs, no era la solució definitiva. Calia continuar la lluita.

Sóc de l’opinió que el guia sempre havia sabut que en un moment o altre s'arribaria a aquest atzucac. Però que hi havíem d’arribar a aquesta idea pel nostre propi peu, ja que la solució que ell tenia en ment era massa dràstica i traumàtica per ser acceptada a ulls clucs. Aquest convenciment seu, que ja s'albira en els primers escrits i parlaments – malgrat les revisions que aquesta i altres opinions “no aptes per a tots els públics” patiren alhora d’editar-los-, és el fonament ocult de tot el seu raonament ideològic, que té la culminació tant en el Decàleg com en el Testament al Poble, documents ambdós on ja la idea que l’essència pot ser mudada si amb això es garanteix l’existència, és el fil conductor subjacent -mai explicitat del tot però- que teixeix l’estructura interna del seu discurs.

Quan hi penso em ve el cap la frase amb què acaba un dels seus discursos: "Sempre caldrà cercar noves vies, esgotar camins, obrir-ne de nous, superar obstacles... però mai mai no podrem donar el viatge per acabat –no ens ho podrem permetre!- car la mort és l'absència de moviment, és la quietud perenne. I el moviment és vida. I qualsevol transformació per radical o substancial que ens pugui semblar és doncs, també vida. I la vida del nostre poble és i serà la nostra màxima prioritat. Ara i sempre!”

La decisió fou presa per majoria absoluta de totes les assemblees que es constituïren. I alhora s’hi fixà, també, la data de la migració, en un futur allà en l’horitzó que a tothom ens semblà llunyament prudent i assenyat.

Per responsabilitat vaig votar a favor. No sols això sinó que vaig demanar la paraula i vaig fer-hi una encesa defensa de la proposta i de la seva pertinent i inajornable necessitat. Ho vaig fer perquè crec que com a part d’un tot era i és la meva obligació i responsabilitat. I ho vaig haver de fer ofegant el meu jo més íntim que, tossut, volia aixecar-se per sobre de la meva racionalitat per bramar-los als quatre vents que amb mi no hi comptessin pas, que jo m’aturaria i em quedaria en aquesta estació perquè volia morir tal com havia viscut. A mi no em calia cap transformació ni canvi perquè malgrat comprendre i admetre la tesi que l’essència és mutable sempre i quan garanteixi l’existència del nostre poble, la comprenia i l’admetia en termes de col·lectivitat, però no per a mi, de cap de les maneres. Crec que el pas que s’anava a fer –millor dit: que demà es farà- és del tot necessari i és l’únic que –pagant, això sí, un preu molt alt- ens permetrà continuar existint i deslliurar-nos per sempre dels nostres assimiladors.

Des del primer moment vaig prendre la decisió de no fer aquest pas, de no ser un estorb però de no acompanyar-los. Així he fet veure que em preparava, que seguia les classes i que feia els esforços redoblats per aprendre, que s’esperaven d’una persona ja massa gran, per estar a l’alçada de les circumstàncies quan arribés aquest dia de demà mateix. I em sembla que he enganyat a tothom; tant que a vegades m’ha fet por que no m’arribés a enganyar a mi mateix, fins i tot!

La biga mestra de la casa roman tan ferma com el dia que la col·locaren. La corda la tinc ben triada i guardada des del dia de l’assemblea en un calaix de les golfes. Allí també m'hi espera el tamboret. Només em queda, doncs, entretindrem a fer el nus corredís que mon pare m’ensenyà a fer quan era petit, quan la felicitat era estar junts caçant moixonets a les bassetes de la Comallarga.

Demà, mentre la migració s’estigui produint, demà doncs, en seré testimoni penjat de la biga, balancejant-me en esperit entre l’oreig dels meus morts que, envoltant-me, m’acolliran en la seva companyia pels segles dels segles; i llavors, llavors serà el moment més feliç de la meva vida, perquè mai més no estaré sol sinó que formaré part del passat del meu poble i romandré per sempre en la seva memòria mentre ell es dirigeix cap a un futur, gloriós i diferent, en un nou món que no serà ja mai el meu. I quan atravessin les portes de la migració, jo i tots els que m’acompanyaran foscos i eteris, sentirem omplir-se les valls amb les seves veus unides, talment un sol ésser, pronunciant altius les primeres paraules de la seva nova llengua:

“Our Father in heaven, hallowed be your name, your kingdom come, your will be done, on earth as in heaven. Give us today our daily bread. Forgive us our sins as we forgive those who sin against us. Save us from the time of trial and deliver us from evil. Amen. “