la meva vida pija

Vaig nèixer a Barcelona i visc en un barri on la gent té pasta.
Vaig començar a anar a un cole religiós també al meu barri amb uniforme i tot , no era mixt i jo estava realment bé.També anava a un esplai però que no m'agradava perquè em feien parlar en català i a part no tenia gaires amigues.
A mesura que pasava el temps tenia cada cop més problemes , a l' esplai les meves amigues s'en anaven i al cole les nenes s'anaven fent més "snobs".
Al cole va arribar l‘època de la pubertat...gran trauma per mi...massa ràpid tot.
Quan tornava cap a casa amb les amigues amb l'uniforme ens trobavem que els nens ens deien "putas marrones"....
De mentres a l'esplai estava a punt d'acabar el meu calvari de 7 anys sense dir una paraula, la salvació estava convertida en un noi amb un ulls d'aquells guapos.
A casa ma mare em deia que no tenia que menjar molt i jo tan tranquila li deia que menjaria mentre tingués gana i que no m'importava el fisic.
També tenia que comprar-me pantalons acampanat "porque es la última moda"
Jo interiorment em reia...
Al cole va arribar l'època sense "uniforme" i imagineu-vos, canvieu la faldilla per pantalons negres acampanats , el polo per una camisa rosa Ralph Laurent , les sabates per unes Superga amb plataforma i la motxilla per una cartera quadrada amb els tirants de cuir.
Era realment divertit quan venien vestides totes iguals...també es va posar de moda Tous i tot de tamanys insospitats....
Però jo...us he de confesar una cosa...als 15 anys (que per mi eren molt importants...)vaig demanar joies Tous...suposo que per seguir la corrent...però em va durar un dia...encara després de tants anys ho tinc tot dins de la capsa.
A l'estiu vaig estar penjada com una tonta d'un tio , d'un gran tio amb el qual encara quedo i parlem de les nostres coses.
Ell a l'esplai em va obrir portes i em va ajudar a ser jo mateixa, encara dono gràcies.
Al cole encara jo era la més puntual i la més esportista , no era pija però salvava a moltes de ser ridiculitzades a classe d'Educació Física.
A mesura que passa el temps tot es porta a extrems insospitats, cada cop m'en ric més del meu entorn , m'encanta veure correr a les pijes amb talons i jo tota feliç amb les meves bambes...realments semblen pallasses.
I lo bo és que jo no estic gaire lluny, jo visc on viuen, m'he educat al mateix cole, tinc les mateixes peles...la diferència?Jo sóc tolerant amb la gent que té menys;
No aguanto tota la merda que m'envolta i qui ho diria que algú com jo ho diria...