Uns ulls verds de més...

"BUT NOW THERE'S NOOOOOOOO WAY TO HIDE SINCE YOU PUSHED MY HEART ASIDE I'M OUTTA MY HEAD HOPELESSELY DEVOTED TO YOU HOPELESSELY DEVOTED TO YOU HOPELESSELY DEVOTED TO YOU..."
...

"BUT NOW THERE'S NOOOOOOOO WAY TO HIDE SINCE YOU PUSHED MY HEART ASIDE I'M OUTTA MY HEAD HOPELESSELY DEVOTED TO YOU HOPELESSELY DEVOTED TO YOU HOPELESSELY DEVOTED TO YOU..."

...

"BUT NOW THERE'S NOOOOOOOO WAY TO HIDE SINCE YOU PUSHED MY HEART ASIDE I'M OUTTA MY HEAD HOPELESSELY DEVOTED TO YOU HOPELESSELY DEVOTED TO YOU HOPELESSELY DEVOTED TO YOU..."


-Ei!! Marina!!!!!!!! Apaga aquest collons de mòbil!!

-Merda, merda, merda, ho sento... És l'alarma... Sempre oblido treure-la els caps de setmana... Ho sento, ho sento. Ja està...

"Collons. No entenc perquè ha sonat l'alarma amb aquesta cançó, la vaig canviar fa tant de temps... Ara el Jaume em tindrà creuada tot el dia i jo deprimida per una setmana... I tot perquè mai recordo treure l'alarma els dissabtes... I a més amb aquesta cançó, precisament aquesta... No podia ser el "te esta sonando el telefono", no... Tot perquè és la Carla qui la cantava... Carla... Joder!! Demà la canvio, demà sí. Que no me n'oblidi! On deu ser la Carla?"

"Merda. Ja s'hauria pogut canviar l'alarma la Marina. Ara que començava a no pensar-hi. Va marxar tant de cop. Fa ben bé un any que no sabem res d'ella. Típic el seu creuament de cables. Com havíem de saber que arribaria tan lluny. És que no ho entenc!! Semblava tant feliç. Què hi ha perdut ella al Senegal? Si no sap ni parlar francès. A més la molt guarra ho tenia pensat segur des de feia almenys un mes abans de que marxés. Les vacunes no es poden fer més tard... A traïció, ho va fer a traïció. No ens va donar cap oportunitat de convèncer-la perquè és quedés. No, havia de muntar el numeret de marxar d'un dia per l'altre per fer brillar la seva absència. Sense comiats sisplau. Què vols? Dient-ho d'un dia per l'altre? I a sobre jo que sóc el millor amic i confident que has tingut mai me n'he d'enterar perquè m'ho explica la Marina. Espero que es posi en contacte amb nosaltres algun dia i ens doni alguna explicació, perquè collons, té tela."

"Trobo tant a faltar els seus ulls... Més que els seus ulls... Com em feien sentir de segura estant al seu costat. Em mirava i sentia que la tenia allà. Vigilant el meu son i la meva respiració, com per comprovar que no ho deixés de fer. Em miraven els seus ulls i deien el meu nom... Marina... Marina... deixa'm fer-te un petó... I jo la mirava i amb la lluïssor dels meus ulls li contestava que sí. I només havia de fer una passa per atreure'm cap als imans que tenia per llavis i m'abandonava a la onada de perfecció, suavitat i intensitat en que tot es convertia en aquell moment. Oblidava el món, fós on fós, i quan partíem la nostra ànima en dos, havia de tornar a mirar tot el meu voltant per recordar on era, on anava, què feia i a vegades fins-i-tot, quin dia era i el perquè del món.

I quins ulls més bells el dia que em va deixar, grossos, oberts, sincers del pur amor que havia deixat de sentir, d'aquell color verd cendrós tant trist que feia que la seva alegria constant encara fos més exultant. Em mirava fixament i no haguessin calgut paraules, perquè ens enteníem. Però n'hi va haver. Perquè tot i que ho llegia en els seus ulls no m'ho vaig voler creure. Si no fos perquè el moment era tan delicat li hagués fet una foto per recordar-la sempre tan bella. Ella m'estava deixant i l'escoltava. I al mateix temps només podia pensar en la meravella de dona que tenia davant, en que volia immortalitzar aquella imatge. Una bellesa trista, crua, sincerament preocupada per mi. I jo que només podia mirar els seus ulls. Com que no podia treure la càmera de fotos la vaig seguir mirant i escoltant, però sobretot mirant perquè sabent el que ja em diria... I la vaig admirar, fins que vaig gravar aquella imatge amb tanta tristesa i tanta grandesa a la vegada en cada una de les meves retines, en cada ventricle i cada aurícula del meu cor. Perquè així la meva sang, la meva vida, tot, passaria a tenir per sempre la seva imatge i semblança."

"M'estic pixant. Hòstia d'alarma. He de fotre fora tota aquesta gent. I més el pesat que no parava de parlar de la Sandra aquella... Que és com si l'hagués parida... home!!!!"