La Marta està farta

LA MARTA ESTÀ FARTA
Feia més de quinze hores que no podia ni tancar els ulls, començava a estar farta i cansada de passar les nits absolutament insomne, prenent-se una infusió i veient com ell dormia sense contemplacions.
Realment, pobra noia, no estava gens còmode en aquest fragment de la seva existència. Estava fastiguejada i enfurismada perquè no controlava en absolut la seva vida, i menys sabia, com trobar-hi una alternativa. Havia decidit ja no perllongar més aquesta situació. Va alçar-se, va respirar a fons i finalment després de mirar-s'ho tot per última vegada, i entremig de dubtes, va tancar el llum.
Va sortir decidida. Va arribar al marge del penyasegat, es va treure les sabates, va respirar a fons mentre de nou estava observant el seu davant. Va fer un lleuger somriure que no va trigar a perdre's enmig l'horitzó i sense pensar-s'ho va fer l'últim pas, llançant-se al buit. El seu cos va caure i caure sense oposar cap mena de resistència fins a perdre's en el fons del mar.
L'endemà al matí, ell es va alçar lentament, estava realment cansadíssim, va posar-se el barnús i va remugar. Havia estat fora vint dies treballant de muntador d'escenaris, i com sempre que feia això, arribava, però no tornava del tot fins al cap de dos o tres dies.
Va obrir tots els armaris, rastrejant i buscant quelcom de menjar, però no va acabar de trobar res que li fés prou el pes. Va buscar la Marta per tota la casa i no la va saber trobar, es va extranyar, però no es va capficar. Decididament, va sortir de casa mentre es posava la jaqueta de cuir negre. Va entrar dins el cotxe i va conduir cap al poble, entre el mar que el rodejava pels dos costats.
Al final d'aquella carretereta, hi havia el petit poble que ajuntava les famílies dels mariners. Va aparcar davant el bar, que encara estava tancat, i va caminar pesadament cap a la fleca, no hi va trobar ningú. Que extrany li semblava, no recordava l'última vegada que havia trobat la fleca tancada. El poble restava en silenci i no s'hi pressentia ni una ànima. Va acostar-se al quiosc i abans no va sortir ningú a despatxar-lo, va agafar un diari i la cara li va canviar instantàniament, va fer un crit i caigué al terra ofegat en plors.
La portada del diari situava al mapa aquell extrem de terra, el poble de pescadors on es va suïcidar la noia que vigilava la llum del far després d'apagar-la.