La Mariona i en Jordi

No se sap com ni el perquè va succeïr aquella amistat tan fantàstica, tan inmensa, tan genial, però la Mariona sabia que no s'havia equivocat en escollir als seus amics, en concret, en Jordi. Ella era una noia molt tancada, sempre pensant en les seves coses, una noia que s'ho guardava tot, que encara que ella estigués trista, treia un somriure pels demès, era molt feliç quan estava amb gent que s'estimava. La Mariona es preocupava per tot, per tothom, s'enfadava sovint per tonteries, però, tot i així amb els seus petits errors es feia estimar moltíssim.
La història comença una nit d'abril, no feia ni fred ni calor, la Mariona no tenia un bon dia i com era normal en ella, no volia preocupar a ningú, ni als seus propis amics. La Mariona estava tan trista aquell dia que no podia ni aixecar-se, fins i tot, no tenia ganes ni de plorar, diuen que "plorar és bo.."doncs ella mai, mai plorava. Ella mirava la pantalla de l'ordinador, només feia que mirar i mirar, fins que de cop i volta, algú li va alegrar la nit, en Jordi, un noi de la seva classe, aquest li va obrir una conversa; ella no havia parlat gaire amb ell, només parlàven per saber coses de l'escola i la seva conversa s'acabava així,dia rere dia, però aquell dia la Mariona tenia un presentiment, aquella nit no seria com les de sempre, aquella nit sabia que la seva vida faria un petit canvi; no se sap com però en Jordi sabia que no estava gens bé i aquest la va fer riure, la Mariona va somriure com mai havia somrigut, era un somriure de veritat, d'aquells que surten sense pensar, d'aquells que surten del cor; la Mariona era tan feliç aquella nit que va oblidar tot el que li pasava pel cap i va anar-se'n a dormir amb un somriure d'orella a orella que no sabia explicar, només tenia ganes de que sigués l'endemà per parlar amb en Jordi i agraïr-li tot el que va aconseguir aquella nit.
Poc a poc, anàven passant els dies i la relació de la Mariona i el Jordi s'anava enfortint més i més, feia pocs dies eren tan desconeguts entre ells..que era tan difícil d'imaginar que això havia arribat a una gran amistat en tans pocs dies.
Per la Mariona, en Jordi era algú molt especial, era diferent de la gent que coneixia i per això li agradava tant parlar amb ell, per ella era una amistat molt gran, preciosa, magnífica, sabia que podia explicar-li tot el que volgués, que ell, seria com una capseta on la Mariona guardava els seus petits secrets, ella sabia que podia confiar tant com volgués, quan estava malament el buscava i plorava, plorava tan com volia i ell li feia tal abraçada que es sentia tan estimada, que a poc a poc, eixugava les seves llàgrimes i tornava a ser feliç de nou.
A finals d'abril, la classe marxava d'excurssió, va ser una excurssió magnífica, la Mariona estava amb els seus amics de sempre, però va anar-se'n a jugar a cartes amb en Jordi i els altres, quan estàven junts parlàven de tot, parlàven de les històrietes d'en Jordi, de la gent de classe, fins i tot, de toros, de qualsevol tema que es pugui imaginar, aquella excurssió va ser fantàstica, potser un altre pas per veure que la Mariona no s'equivocava en escollir als seus amics.
Però no tot era de color de rosa, hi havien dos petits problemes, la distància i la coincidència, la Mariona vivia a un poble lluny de Barcelona, a uns 45 minuts aproximadament, ella només pujava per a anar a l'escola, però clar, arribàven les vacances d'estiu i no es podien veure, només parlàven per internet i s'enviaven algun missatge; el segon problema era la coincidència..eren tan diferents que a vegades no coincidien ni en parlar 10 minuts en tot el dia i això els hi feia mal.
Ella prenia decisions molt equivocades, però sempre la mateixa..aquella en que decidia perdre'l per sempre, oblidar-se'n, aquella que quan la decidia li feia tan de mal a ella mateixa que no volia ni pensar el mal que li faria a en Jordi, però sempre, gràcies a ell la decisió que prenia la Mariona mai, mai es complia. Quan feien les paus era genial, tots dos sabien com es necessitaven entre ells, encara que no coincidíssin en gairebé res, coinicidien en una cosa, s'estimaven tant que era impossible deixar-se de parlar; totes les discussions sempre tenien un final feliç, i això era magnífic.
Les coses anàven moltbé, fins i tot, es van veure un dia de juliol, després d'haver estat un bon temps només parlant per internet, ella li esperava a la parada del metro, ell va arribar i li va fer tal abraçada que es va sentir tan feliç, que li va sortir un somriure de pel.lícula , tan impressionant.. després de tan temps sense haver-se vist ja tornàven a estar junts de nou, encara que sigués només per una tarda..van anar a la platja, van riure moltíssim, van fer tonteries, van fer monòlegs i es que s'ho van passar tan bé que volien tornar a repetir aquell dia, però la coincidència tornava a ser el gran problema.
Ell marxava en una setmana i just quan tornava, la Mariona ja feia les maletes per marxar, li feia tan mal marxar, sabia que el trobaria tan a faltar, que necessitaria parlar amb ell 2 o 3 hores cada dia, com sempre..però no podia ser, estarien un mes sense parlar més o menys encara que no ho volguèssin; quan la Mariona s'anava a dormir sempre pensava en els dies que quedaven perquè en Jordi marxés, perquè encara que ella no volgués tot s'afluixaria si marxaven de vacances, ella tenia molta por, tenia por a perdre en Jordi, després del que havia costat arribar fins aquí, estant tan bé, no volia que tot s'esfumés.
Quedàven dos o tres dies per què en Jordi marxés, però, la Mariona no ho volia pensar..ella va decidir enviar-li un missatge a la nit, va agafar el telèfon i va començar a escriure " quan jo no estigui al teu costat i em trobis una mica a faltar, tanca els ulls que de cop i volta apareixeré com una estrella està sempre en el cel, perquè jo encara que estigui lluny de tu, estic aquí, a un raconet del teu cor i això només ho sabem tu i jo", en Jordi no sabia que dir, no sabia que fer, però la Mariona havia aconseguit que en Jordi somrigués sense ell adonar-se'n.
Al dia següent en Jordi es va llevar com sempre, va esmorzar i va plegar la roba, va encendre l'ordinador i va veure un e-mail nou; era de la Mariona, va obrir-lo:
"Quan ja no estiguem els dos, quan estiguem separats, tanca els ulls i si tens por, no cal que els tanquis, surt al balcó a les 24:00 de la nit i mira una de les estrelles que hi han al voltant de la lluna i veuràs com mai marxen del seu costat encara que es trobin molt lluny d'ella; així com estem tu i jo, i quan mirem les estrelles tots dos a la mateixa hora sentirem com ens abraça a cadascú la nostra estrella, per nosaltres, les estrelles seran aquelles que ens abraçaran quan no estiguem aprop i quan ens necessitem si no podem parlar, així que cada dia que em necessitis a la nit mira una de les estrelles que estan al costat de la lluna, que jo encara que estigui a l'altra punta del món l'estaré mirant i sentirem com ens abraça aquella petita llum que ens ajudarà a que no s'acabi mai la nostra amistat.
No calen moltes paraules perquè sàpigues que sempre estaré aquí, al teu costat, t'estimo Jordi"
En Jordi no s'ho esperava..i ell li va fer cas, cada nit que no parlàven, tots dos sortien al balcó miràven una estrella, tancàven els ulls i veien els seus somriures i així la seva amistat mai, mai acabaria, perquè per ser amics no cal parlar cada dia, només cal tindre el record de qui estimes, de qui trobes a faltar, només cal saber que a qui necessites, sempre, sempre està a un raconet del teu cor i això és el que fa que estimis a la gent, el que fa estimar-nos a nosaltres mateixos, el que fa que creixem, el que fa que madurem, que riguem, que plorem…una amistat no es pot explicar i una amistat com la de la Mariona i en Jordi encara menys, només us puc dir que la seva amistat és com un conte, no es pot descriure, només se sap que es magnífica i genial.