La Mare

Un relat de: Trena

Òndia! Això que he sentit….El gerro! Ha caigut i es deu haver trencat....

Mil trossets que cobreixen el terra és tot el que en resta. La mare entra a l'habitació d'una revolada i crida. Però crida sola. L'habitació és buida de gent i no us penseu que la finestra és oberta, ni que hi ha corrent d'aire.

Aquest matí la mare s'ha llevat aviat, s'ha empolainat com de costum i ha marxat cap al centre de la ciutat. En arribar, acomiada l'autobús a La Baixada i per un moment, pensa. S'atura davant l'estàtua de Sant Sebastià i la observa com mai ha fet fins ara. Tot el que percep ho relaciona amb els seus pensaments. Tot seguit, somrient, entra a una botiga.

I la coneixen:
-Bon dia, maca!

Compra moltes coses avui la mare, però té problemes per traginar-les totes amb una sola mà. L'altra, la necessita pel paraigües. Quan aconsegueix sortir-se'n, marxa. I en sortir de nou al carrer, la gent corre. Ja ho té això la pluja. Ella camina. Per dins, té una sensació de riure ofegat. (Com li agrada l'hivern!) Es reprimeix. No vol riure allà, al carrer, sola, mentre plou. No penseu que el degoteig de l'aigua la fa embogir. La mare és "normal"; ella no riu, sola, al carrer, mentre plou.

Ella segueix caminant, mentre pensa, mentre observa. Va carregada, però els seus ulls ara li couen més que no pas els seus braços. I què veu? Veu un nen d'uns nou anys esperant la seva mare, agafat ben fort de la mà del seu germà de quatre anys. Veu uns avis units per una sardana, a la plaça Santa Anna. Veu una colla d'amics asseguts vora una taula. Seuen de manera que tots es veuen, es miren, potser callen, però es comuniquen.

Tot el que veu la fa pensar. I què pensa? Pensa si mai trobarà el per què. Es pregunta si hi ha algú aquí a la plaça que la estigui observant. A la mare li agrada la gent. Endevina que trobarà les seves respostes mirant les persones. Es pregunta com seria si a la plaça no hi hagués gent ara mateix. Riuria. Seria ella sola, amb la pluja. Quin diàleg!

Amb les galtes ben molles, de pluja, de llàgrimes, marxa. Li agrada tant passejar i sentir que és ella mateixa. Però avui no ha rigut quan n'ha tingut ganes. Estava sola, al carrer, mentre plovia... Ella avui no li ha fet un petó al nen que vigilava el seu germà. Tampoc no ha compartit la sardana amb els avis, ni els ha dit que els admirava per tanta felicitat que desprenien a la seva edat.
No ho ha fet, perquè la mare és normal. I ara, mentre és a l'autobús, s'adona de tot. Les persones són felices d'una manera que ella mai no podrà ser-ho. Però ella sap que té uns sentiments que li donen vida. I un enorme món interior.

Aquesta nit la mare m'ha explicat un conte i quan m'he adormit, a les fosques, ha intentat reconstruir el gerro que ella mateixa havia trencat de bon matí, a les fosques, sense voler...

Sí, a les fosques. Als ulls de la mare sempre és de nit. Però cada vespre, ella m'explica tot el que ha vist durant el dia.

El pare diu que els que hi veuen, es distreuen.

Deixeu-me que hi pensi, mentre dormo.


Comentaris

  • No comprenia...[Ofensiu]
    Llibre | 14-01-2005

    on pretenies anar a parar. Molt bé. Has mantingut l'atenció del lector (en aquest cas la meva) amagant el motiu crucial del relat, i alhora sense que es notés. Faig aquesta puntulització (sense que es notés), perquè moltes vegades un autor intenta escriure amb una sorpresa final, amb un gir temàtic, però en tot moment intueixes que la lectura donarà un tomb i que l'autor t'està amagant informació. Això no m'ha passat amb el teu relat.

    Per altra banda sobta el ritme ràpid i en alguns moments accelerat durant el trajecte de la protagonista, i el final suau, gairebé lent.

    Endavant!

    Salut!

    LLIBRE

  • ja tenim la parella[Ofensiu]
    judit pujadó | 23-11-2004

    Si ara ja tenim la parella, ben segur que d'aquí a no gaire apareix el trio, vaja, que encara queda parentela!
    Felicitats
    Jud

  • Com t'ho has fet per entedre la mare ?[Ofensiu]
    mitral | 22-11-2004 | Valoració: 9

    Troços d'aquests paràgrafs em recorden la quotidianitat de la vida de moltes persones, potser també de la meva. A trocets m'has fet entendre, que carai, quina mare més tendra i justa que volia volar i no podia perquè tenia el fill que l'observaba i que l'estiamava.

  • Doncs, encantada![Ofensiu]
    Trena | 21-11-2004

    Hola Biel,
    Moltes gràcies pel teu comentari "encantador".
    Així que en el narrador hi veus una certa innocència i infància.... Potser sóc així. Potser no. Però m'agrada que llegeixis entre línies!
    No havia llegit res teu fins ara. Hi ha tants i tants autors a la web!!! però he llegit el teu comentari i he anat de cap a llegir algun relat teu que pel títol em cridés l'atenció. El pots llegir al "Carta a un amor no assolit".

  • Encantador[Ofensiu]
    Biel Martí | 21-11-2004 | Valoració: 9

    Em sembla encantador com està escrit, i la visió del narrador, com inocent i ennuvolada per la infància. I la reiteració del "ella és normal", com per voler-s'ho demostrar ell mateix (el nen) i/o ella mateixa (la mare). La manera d'estar relatat m'ha encantat (d'aquí el títol del comentari, si és sóc d'un original... (sigh)).

    Biel.

  • un comentari![Ofensiu]
    Trena | 15-11-2004

    Hola Vicenç!
    Primer de tot, gràcies pel teu comentari, de fet, l'únic fins ara dels dos relats meus publicats...
    L'he llegit, i he de dir que és molt encoratjador. A veure si m'animo i en vaig publicant de tant en tant.
    Quant això de "la mare és normal", vull dir que en general la societat, per prendre l'exemple del relat, consideraria que una persona que s'apropa a felicitar uns avis que no coneix de res allà al mig d'una plaça, no és normal, que li faltaria un bull... i per mi, La Mare intenta acoplar-se a aquesta societat que sovint no ens permet mostrar els nostres sentiments tal i com els sentim en el seu moment...
    Bé, no sé si t'haurà quedat una mica més clar...
    Per altra banda, he llegit El Pare, i realment és directe, tendre, trist, real... M'agrada molt.
    Ara li faré el comentari a la Judit.
    Gràcies novament pel teu comentari, i deixo a les teves mans fer-ne un més al "Dient..." que m'ha publicat avui...
    -Trena- (per cert, benvinguda. Bona deducció!)

  • Benvinguda a RC[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 14-11-2004 | Valoració: 10

    Saps que hi ha un relat a RC, de la Judit Pujadó. titulat El Pare? Ja fa temps que hi és, i aquest teu relat d'alguna manera vé a equilibrar la balança.
    Tens estil narratiu, francament, molt planer. No lleuger però sí modulat, sense alteracions brusques. I s'agraeix moltíssim en relats com aquest, tan profund (perquè, tot i que al principi no ho sembla, és profund). Alguna cosa mina la mare per dins. Trenca la rutina. Per què? Sap què farà, què li diran, però pensa en coses sobre les quals abans no reflexionava.
    Una observació: el relat en conjunt té una lògica i una cohesió internes inqüestionables. Però hi ha quelcom que m'ha sorprès, que no acabo d'entendre massa i que m'agradaria que em clarifiquessis, si fos possible. Es desprén d'aquest fragment:

    "Tampoc no ha compartit la sardana amb els avis, ni els ha dit que els admirava per tanta felicitat que desprenien a la seva edat.
    No ho ha fet, perquè la mare és normal."

    Què vols dir amb això que "la mare és normal"? No acabo de veure-li el sentit.
    Per tota la resta, dir-te, apart de Benvinguda (bé, dic benvinguda i potser em poso de peus a la galleda perquè hauria de ser "benvingut", però el pseudònim m'ha confós, si és així), enhorabona per començar amb tant bon peu. Espero que el 10 et serveixi per figurar almenys durant un temps a la llista dels més valorats i atreure més lectors!
    Una abraçada i gràcies pels comentaris i pel relat,

    Vicenç

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Trena

8 Relats

38 Comentaris

10544 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Néixer, el que es diu néixer, ho vaig fer a Barcelona, l'any 1977, però fins ara sempre he viscut al meu poble, Argentona.
M'agrada escriure en els moments que ja fa temps que porto massa sentiments per dins.
De tant en tant, i de cop i volta, m'assec i escric.
Simplement. Com totes les coses que m'agrada fer.