La mar (Poder)

No sé què tens que m'atreu tant, és una cosa que no puc controlar, una força superior a la meva voluntat i als meus desitjos. Quan me faig enfora de tu, t'enyor oceans; quan en sóc a prop, sé que hi ets, que inundes el meu redol. Enllà, els dies passen com ocells de cotó, però sent la necessitat de tornar a tu, a la teva autoritat, de contemplar-te i admirar-te bella com ets, blava de mil tons, tothora besada pel cel a la punta de l'infinit, que té nom de dona. De nits, me domines i m'encises col·locant-te davall les estrelles, i sent la major de les enveges quan la Lluna, des de la distància, és assassinada i tallada a bocins per les teves imperioses onades. Quan sóc a prop sé que hi ets, que la teva influència se fa palesa sobre totes les coses. Me dónes menjar, me negues de sal quan així ho prefereixes, m'humiteges fins al moll de l'os els dies de més fred. Estant a l'Illa estic segur, sé que m'abraces de per tots els costats i que me protegeixes, que no he de passar pena per res. Estant enfora, al continent, suposadament fora del teu domini, ja no sóc jo mateix, no aconseguesc ni tan sols fingir la seguretat que sent sota el teu influx, i tot i que els dies van passant al ritme del temps, que viu a l'horitzó, un immens racó oceànic de la meva ànima te recorda cada nit, i enyora aquells moments en què t'ha vist cremar en taronges i porpres, sota la potestat d'un ésser encara superior. No puc viure ni amb tu ni sense tu, la teva sola idea me domina els pensaments, però tanmateix no vull deixar de ser el teu més fidel súbdit, el més lleial i il·lustre vassall del poder que exerceixes, des del punt on l'arena t'eixuga les ones fins a la línia allà on comencen.