La màquina d'escriure ha estat bevent, no pas jo: (VII) 'Paraules'

hi ha paraules que observen. n'hi ha que pengen d'un fil i esperen pacients el moment oportú. t'enxampen i et devoren. però les paraules no tenen aparell digestiu; un home atrapat al ventre d'un mot té molt de temps per pensar. les paraules són fràgils al capdavall. si les llepes es fonen com sucre, si les colpeges s'esberlen, sempre hi ha una sortida. hi ha paraules que muten, d'altres canvien la pell o es camuflen amb l'entorn immediat. hi ha paraules que es fragmenten i perden el sentit. n'hi ha que floreixen de sobte, esclaten amb el furor de les promeses i es marceixen al cap d'un instant. hi ha dies, com avui, en què no les puc veure. es fan fonedisses i em volten i dansen. de tant en tant alguna perd l'equilibri i cau de nassos a terra. les delata una fressa estrident, un terrabastall de vidres trencats i ecos metàl·lics que glaça la sang. hi ha dies, com avui, que m'he de tapar les orelles en un intent desesperat d'esmorteir el soroll, inconfusible, de les paraules que es trenquen.