LA MALEÏDA TIMIDESA. Una historia quotidiana

LA MALEÏDA TIMIDESA. Una historia quotidiana

La porta es va tancar darrere seu amb un esclat que va ressonar per tota la sala. De sobte, tothom el mirava a ell. En sentir el soroll, la recepcionista va aixecar el cap. Unes arracades descomunals li pendolaven arran de les galtes quan la seva cara va aparèixer darrera d’un taulell massa alt. Es va posar dempeus exhibint convençuda el regal d’una esvelta anatomia.
-Bon dia! Desitja alguna cosa? - Les paraules ressonaven com en un temple. L’home es va empassar la saliva i va emprendre la travessia del desert que el separava del taulell.
Amb la ma que duia enfonsada a la butxaca de la jaqueta premia fort un grapat de papers que la suor ja humitejava. L’altre braç, aparentment sense utilitat coneguda, li penjava indecís conferint-li aquell aspecte desdibuixat que mai havia sabut resoldre. Ni la corbata ni les sabates noves li infonien l’aplom necessari. I el taulell era lluny. Massa lluny.
-Es que... vinc per una entrevista. - Fascinat per les faraòniques arracades de la jove provava de dissimular una tosseta nerviosa.
Li brillava el front quan va ser a frec de la recepcionista d’arracades incommensurables que se’l mirava de molt amunt.- Aquí tinc la carta- Sentia que se li escalfaven les orelles sota la mirada de la noia. La calor que li envaïa el rostre tenyint-l’hi de vermell, era el preludi d’una inundació facial imminent. Ella se’l mirava displicent.
Va treure els papers de la butxaca arrugats i humits i els va posar al damunt del taulell esforçant-se en allisar-los amb la ma abans no els prengués la noia.
La recepcionista va llegir la carta lentament, sense dir res, fent oscil•lar amb pretesa elegància les arracades gegantines. La densitat del silenci impedia la respiració de l’home. La suor li inundava el front i s’esmunyia galtes avall. Una eternitat mes tard la noia va apartar la vista dels papers i fitant l’home de molt a prop va fer que la seva veu s’escoltés a tota la sala:
Perdoni. Que no sap llegir vostè? Aquí ho diu ben clar. L’empresa que busca es a la planta de sota.
El vermell del rostre amenaçava amb esclatar, la suor amarava tot el seu cos, i la porta de sortida era lluny, massa lluny..! L’home va alçar les mans. La noia es va fer enrere obrint els ulls esglaiada. Va ser una estrebada seca, quirúrgica. Asèptica com la raó mateixa.
Quan la porta es va tancar darrere seu amb un esclat, l’home es va adonar dels petits esquitxos de sang que li puntejaven les mans - Certament eren unes orelles boniques.-Va pensar.
Va decidir que baixaria per les escales. Tot just anava a la planta de sota.