La mà acarona una pedra rodona

La meva mare em va dir que tornés de seguida. No li feia gaire gràcia que caminés tot sol per aquells indrets. Em va repetir unes quantes vegades que sobretot, si el veia, passés de llarg accelerant el ritme progressivament. Em va posar una pedra rodona a la butxaca com feia sempre que sortia de casa. No li vaig donar gaire importància.
Anava caminant xino xano tot xiulant una melodia fresca i dinàmica. Feia molt bon dia. Vaig tancar els ulls i vaig olorar l'olor del matí, fresc i net, pur. Les fulles dels arbres deixaven anar petites gotes d'aigua de la rosada de la matinada; anaven caient a terra posant un toc de ritme sincopat al meu xiulet. Jo anava acariciant la pedra.
Vaig sentir un soroll que provenia d'uns matolls i vaig parar de xiular. Apretava la pedra ben fort amb les meves mans. Vaig parar de xiular i vaig accelerar el ritme. Les gotes queien més ràpid i el soroll es confonia amb el de les meves passes, cada vegada més ràpides. No sé per què, però em vaig parar, vaig girar el cap i el vaig veure. Estavem l'un davant de l'altre; impassibles tots dos. Anava a treure'm la pedra de la butxaca quan es va posar a córrer en direcció contrària a mi. Jo vaig fer el mateix.
Al cap de poca estona vaig arribar a casa, i amb una veu poruga i espantada vaig dir:

He vist el llop...