La inacabada de Connor.6

Estàvem asseguts a allò que jo en deia el meu jardí. Un bon dia de juny, amb un ventijol suau i l'aroma aspre de la mar revolant entre les flaires humides de les flors banyades per l'assolellada i sacrificada rosada. Surava a l'aire aquella magnífica calma dels moments de plenitud, en què tothom se sent envaït i endut per una harmonia i un apaivagament que reconforten i conviden a la plasenteria de la conversa a mitja veu, enraonada i subtil.
Macaulay, assegut a la barana de la porxada amb els peus cap enfora, amb un ventall brandat a una mà i un got de whisky a l'altra, ens feia cinc cèntims d'alguna de les darreres tafaneries menors de les trifulgues polítiques. Hi havia el Louis, i el John Masters, i Lucia, i algunes de les més belles noies de la contrada, com sempre que Macaulay hi era. Hi havia la Misery, i la Lena, i jo.
Johm Masters va fer algun comentari despectiu sobre el govern provisional.
-Uns dèspotes il·lustrats no són més bons que uns dèspotes ignorants, fins i tot poden resultar més perillosos, amb les seves bones intencions i idees sobre allò que és just o no -va afirmar-. El doctor d'Hoste creu poder conduir ell i un grapat de gent com ell, educats al continent i a bones escoles de pagament, tot el poble al model de civilització i maneres que ell creu correctes, i s'oblida que cap veritat no pot existir si no és la raó de tots, o almenys la majoria del poble, que cap elit no es pot apropiar d'ella, de la veritat .
Aleshores no es parlava encara del pacte constitucional; el doctor d'Hoste presidia una Junta cívico-militar on eren representats amb aclaparadora majoria els coronels que havien fet fora el general Mendoza . I si et deien comunista era ben bé per esperar un tret a la següent paraula.
-Bah, tots sabem com es poden manipular els sentiments i les raons de la majoria... -va fer en Louis aleshores-. Després de tot, sempre ha estat una elit conscienciada la que ha fer d'avançada de tota revolució.
-És diferent, és una elit que no s'arroga el dret d'imposar, sinó només d'impulsar -va objectar el John Masters.
La Misery es va remoure a la seva butaca de vímet. Va fitar el mar. Va parlar amb la seva veu parsimoniosa, la veu de les sentències -com deia son germà Louis-.
-Algú ho ha dit: tot i que només resplendeix la part superior de la metxa, diem que tota la llàntia és encesa.
-Aquesta és una imatge falsa -va repotegar en John-. La metxa es consumeix i el poble no, el poble és estable i perdurarà.
-Com la llàntia. Però de veritat perdura? -va replicar la Misery-, que ara va llambregar directament en John-. Més aviat em semblaria que avui el problema és que ja no queden llànties, que la llum ha estat tota electrificada, i que avança per un fil estret en tumult i confusió.
-Això és la democràcia, tots cremem alhora -va tercerejar en Macaulay-. No ho trobes positiu, això?
-Hauria de ser-ho -va contestar la Misery-., però molt em temo que el mateix vertigen del moviment continu ha accelerat i privat el temps de sentit. Com si tot es diluís i perdés forma precisament perquè, tot i que la posició i el moviment es mantenen, les partícules i els elements són indistingibles: el dalt i el baix, la dreta i l'esquerra.
-No estaràs negant la necessitat del progrés, i el progrés per a tots? -va prorrompre furiosament en John Masters.
-No nego res del futur -va aclarir la Misery-, només parlo del que som.
-Això és negar l'avanç, és enfosquir el camí, és caure en el fatalisme i en el parany reaccionari .es va exclamar en John, escandalitzat.
-M'he explicat malament -va dir la Misery aleshores, bellugant el cap com si el sacsés la recança-. El que som no és sinó el que hem estat. El present no significa res sinó el breu i mínim pont estès entre tot el que duem endarrera i ens marca i ens condiciona, i l'esdevenidor en el qual ens projectem. Ser ara no és sinó escollir entre actuar en el futur, i escollir és triar guiats no solament per la percepció sensorial, sinó pel cúmul d'experiències que ens componen com a individus actors. Vull dir , John Masters, que no podem renunciar al que hem estat, el que ens mena i orienta, el que ens dóna els sentits i els significats i les possibilitats de fer-nos el nostre camí futur.
-Dimoni, el passat no és més que pols a les sabates! -va tornar a exclamar en John.
-La Història no pots esborrar-la, té raó la Misery -va intervenir altre cop en Macaulay-, però ja que podem aprendre, no tenim per què creure que és irreversible, que no podem desviar-nos-en.
-És així mateix -va acceptar la Misery-, però, tanmateix, més enllà no tenim més que somnis, il·lusions, projectes i idees. L'únic real és el que som ara, és a dir, torno a aclarir, el que hem estat. Aquesta és l'única realitat, i modificar-la voldrà dir canviar un estat de coses que semblava inevitable, que semblava lògic, que sembla ineluctable. Però per fer això cal, de primer, comprendre quin és l'estat de coses existent, i què suposaria la seva permanència, i què vol dir negar aquesta permanència. Quan les coses arriben en aquest punt crític en què l'home s'encara a si mateix i fita la Història i l'observa convençut de la seva voluntat de fornir-la i alterar-la, aleshores és el moment de comprendre, és el temps somiat per a comprendre. Però sovint esdevé que ningú no vol comprendre.
La discussió va durar encara ben bé una hora, però ella, la Misery, no va dir res més. Era com si ja ho hagués dit tot, com si la història estigués d'alguna manera fixada en algun punt ja superat del seu camí. Misery no podia cridar més que el lleu murmuri de la seva veu dient aquelles frases aparentment calculadores, tèbies, conservadores. No tenia vocació de profeta, ni de màrtir, era senzillament que no podia deixar de ser lúcida. Tampoc no era vident, això era segur. No podia preveure el futur; es limitava a mirar al seu voltant i entendre. Quan temps després va resplendir la veritat amb flames de consumpció, podies pensar que havia parlat premonitòriament. Però és evident que ella no creia que pogués, ni ella ni ningú, canviar amb un sermó o amb un gest la Història.



Aquí acaba el mecanoscrit original de Connor Williams, o tot el que he pogut recopilar que formi un conjunt homogeni. En un epíleg proposo algun fragment addicional i altres textos que poden aclarir als lectors que no hagin llegit "Misèria i companyia" el marc i el destí d'alguns dels personatges.
Milena G.