La darrera demostració

El profeta es va endinsar dins les profunditats del bosc, va travessar-lo i en sortir-ne va pujar la muntanya, amb un pas lent però constant, ferm, i amb una brillantor als ulls que es movia entre la passió i l'orgull.
Havia imaginat inacabables oracions adequades per aquella ocasió, havia repetit l'esdeveniment mentalment una vegada rere l'altra, corregint errors i perfilant tots els detalls, decidint quines eren les paraules que més s'esqueien, decidint quins eren els gestos i moviments apropiats. Tanmateix, quan va arribar l'hora de la veritat tots els esquemes li van semblar irrellevants, i l'únic que va aconseguir dir va ser:
-Déu totpoderós, baixeu a les terres dels mortals que vós vareu construir, perquè he trobat proves de la vostra existència.
Durant uns primers instants agonitzants res no va succeir, per bé que el profeta no va dubtar. Era conscient de que si havia de succeir alguna cosa no seria immediatament, doncs el fet d'haver d'esperar-se mostrava qui tenia el domini de la situació. Tot i això, va transcórrer més estona i el cel no es va ennegrir, el terra no es va sacsejar ni la mar es va alçar. Va tractar-se en canvi d'un ritual més auster, i quan el profeta ja començava a defallir, una veu freda i asexuada va prendre forma omnipresentment dins el seu cap:
-Això no és possible.
Aleshores, més enllà de tot el que ell mai no hauria imaginat, i més enllà de qualsevol mena d'elegància, el profeta es va posar a tremolar de por, es va marejar i va asseure's sobre l'irregular terra del cim de la muntanya, sense esma.
-Això no és possible -va repetir la Veu infatigable, quan el profeta s'estava mig recuperant de l'atac. Llavors aquest va sentir que necessitava actuar, que havia anat fins allí per fer-ho i que si no acabava la feina mai no es sentiria prou digne com per retornar. Així és que es va llevar de nou, va reorientar-se i va fer unes passes fins a la motxilla que havia dut amb ell, a la qual havia deixat descansant al peu d'una roca. De dins d'aquesta va treure'n una pila de fulls manuscrits, que junts devien tenir un gruix ben bé de mig pam.
-Aquí hi ha la demostració -va dir aleshores a l'aire, amb un to que intentava resultar impassible. Es va posar a rellegir els fulls, començant pel que estava numerat com a primer. Totes les pàgines estaven curulles fins al darrer racó, emplenades amb equacions matemàtiques, teoremes i raonaments lògics que es perseguien i inter-relacionaven entre ells. El profeta els llegia l'un darrere l'altre, comprovant la seva exactitud de la mateixa manera que ho havia fet la primera vegada i moltes altres, però amb la diferència que aleshores sentia que no ho feia en solitari.
I així, en un moment donat de la lectura la Veu va retornar amb claredat:
-Espera. Què significa aquest símbol d'aquí?
En un primer instant el profeta no va saber on es trobava exactament "aquí", per bé que de seguida aquesta paraula va prendre el significat escaient dins el seu cap. Amb això, quan va entendre d'on provenien els dubtes de la Veu, immediatament es va posar a aclarar-li-ho mentalment.
-Oh -va pensar, tractant de donar un aire de confiança als seus pensaments-, per aquest símbol he pres un conveni diferent a l'estàndard, ja que, com comprovaràs a les pàgines que venen a continuació, els càlculs esdevenen molt més senzills si introduïm aquesta modificació.
I aleshores el profeta va continuar amb l'explicació, fins que va veure que la Veu seguia els seus raonaments i reprenia el fil. En aquell punt, tanmateix, aquesta va deixar de ser simple observadora i va començar a intervenir, oferint els seus coneixements i millorant els resultats del profeta.
-Aquí podries fer un canvi de variable -aconsellava la Veu quan convenia-. Aquesta integral seria més exacta si la calculessis de tal manera.
I així, ambdós, el profeta i la Veu, discutien en silenci utilitzant un argot matemàtic difícil de seguir excepte per ells dos. Ho feien cada vegada més fervorosament, deixant-se endur per l'emoció del moment. Ara parlaven sobre sistemes gaussians, ara sobre polinomis de Legendre o tensors de Lorentz, i ara sobre la necessitat de canviar el sistema de coordenades o sobre la importància dels efectes relativistes en el problema.
Cada un intentava dur els càlculs en la direcció que era del seu interès, atents a qualsevol possibilitat que els permetés aconseguir-ho. D'aquesta manera, dos dies després, quan ja no restaven més que un grapat de pàgines de demostració i la Veu començava a veure's arraconada -quan ja començava a témer l'arribada d'un món on ningú no tindria dubte de la seva presència i la seva intimitat es veuria desbordada-, aleshores aquesta va topar amb el detall que li feia falta, el que ho canviava tot.
-Eh! -va exclamar, amb un to alterat que va sorprendre al profeta- Aquesta equació té un signe canviat, fixa-t'hi, has comès un error!
El profeta va mirar allà on la Veu indicava, tornant a refer els càlculs mentalment, i comprovant amb horror que, efectivament, havia comès un error.
-Te n'adones? Per força t'havies d'haver equivocat, ja que des d'un inici em vaig assegurar personalment de que no hi hagués cap prova de la meva existència.
Quina deshonra, va lamentar el profeta, totalment enfonsat. Això no obstant, va fer tots els possibles per amagar els seus sentiments de derrota, i va intentar realçar la discussió.
-N'estàs segur, d'això que dius? Jo crec que el sol fet d'haver parlat amb tu ja em proporciona una prova de la teva existència. Ho explicaré a tothom.
Una rialla va esclatar dins el seu cap i va sacsejar-li tot el cos, fins a les mateixes extremitats.
-I qui et creurà!? -va fer la Veu burlescament, ja sense ni tan sols molestar-se a mantenir-se serena- El primer que faran serà tancar-te en un hospital psiquiàtric, i l'últim serà deixar-te'n sortir.
Malgrat la prepotència de la Veu, el profeta no es resignava a perdre, de manera que es va tornar a centrar en els seus càlculs, conscient de que si havia comès un error tenia de refer-los fins que fossin correctes. Amb la qual cosa va continuar estudiant les equacions, a partir del lloc on s'havia equivocat i refent-les a partir de l'error. Va seguir doncs durant un parell d'hores que van transcórrer com un instant, fins que finalment va arribar a la darrera pàgina i va donar amb un nou resultat, totalment diferent de l'anterior. Aleshores es va adonar de la seva inesperada victòria, i no va saber si cridar "Eureka", "Voilà" o alguna altra expressió de la seva pròpia collita. Davant la indecisió, va decidir romandre en silenci i limitar-se a mostrar a la Veu el resultat que acabava d'obtenir.
La Veu va repassar els càlculs del profeta i va comprovar, humiliada, que no hi havia cap error i que la conclusió a la que aquest havia arribat era inevitable i del tot real. Tot i això, seguia negant-se a admetre la veritat.
-Això no és possible -va esbufegar, en una última acció de resistència.
-Sí que ho és! No pots ignorar-ho, i saps que ara ja no hi ha cap equivocació. Acabo de demostrar la teva INexistència!
El Profeta va saltar, bramar i plorar d'emoció. I la veu, davant l'evidència inapel·lable de la demostració, no va tenir més remei que esvair-se i romandre en silenci la resta de l'eternitat.