La dama de la font

Arraulida sota els seus braços perquè els coloms li defequen a sobre, la dama de la font escolta el cant desesperat de l’aigua que frisa per acaronar-la.
L’aigua de la font vol esborrar-li els neguits del rostre i per més que s’hi esforça, l’ancoratge perpetu al que està sotmesa l'impedeix apropar-s'hi. La distància és minúscula i a la vegada és immensa. L'amor que sent per ella és molt gran però no pot reduir la distància.

La dama de la font, enamorada del vent i de la seva llibertat, xiuxiueja el seu nom sense parar.

La brisa és dolça i suau i els vianants poden gaudir d’aquell lloc i de la visió nocturna de la font i de la dama de marbre blanc reflectida dins l'aigua.

El vent, absort en el aquell cant i en la imatge de la dama, és torna sord i no escolta el seu crit angoixat.
A la dama li fuig una llàgrima dels ulls i el vent es torna boig en adonar-se que no sap com ajudar-la.
La bogeria el trastoca. Bufa fort un remolí i l’aigua de la font rep la batzegada d’un vent irat... i desprevinguda, cau sobre la dama rentant-li així els excrements de colom i xopant-la de dalt baix.
A la dama de li escapa un somriure... i al vent i a l’aigua de la font, una mirada de sorpresa en adonar-se que comparteixen un mateix amor.


Relat per a participar al concurs ARC 2011 de microrelats a la ràdio de temàtica Sentiments i que al maig de 2012 és: "AMOR"