La crua realitat

Víctor va entrar a la sala. Una olor infecta surava com una boira xafogosa i s'entrenyellava amb la penombra, espesseint i enterbolint la mirada. Els seus ulls tractaven d'avesar-se a la foscor, torturats per la manca de son i per la dilatació prolongada de les pupil·les, per una mena de midriasi que durava ja moltes hores, les que duia despert, desvetllat, o potser imbuït en un somni estrany i sense referències. O amb referències vagues i mudadisses, en què les hores usuals i els intervals espacials adquirien la pastosa i plàstica dimensió que li atribuïm als somnis des de la vigília, però que de fet, dins el propi somni, són d'una naturalitat essencial i claríssima.
L'olor, abans que res, es va fer manifesta i òbvia, l'olor immersa entre l'estantissa ferum del local soterrat, la suor ranciejada dels homes que s'haurien anat succeint durant dies i nits senceres sense que entrés cap ventilació, la dolça i repugnant superposició de perfums i ambientadors i fums aromatitzats que no ocultaven la condensada i tèbia fortor de resclosit sota la qual persistia, malgrat tot, aquella insidiosa i punxant flaire que s'expandia com una maledicció, com una crida i una fatal atracció, cant de sirena esdevingut a penes substància suspesa en l'aire immòbil, emulsió gasosa en la densa atmosfera viciada.
Després va reconèixer encara els sons, abans que no pas les imatges, que les ombres compactes dels homes i dones que s'espargien per aquelles ombres vacil·lants. Veus, a penes murmuris, xiuxiuejos fanàtics i nerviosos que semblaven reverberar en aquell espai sense límits precisos, en les parets invisibles i intangibles que malgrat la seva qualitat compacta i tangible no podien endevinar-se, elles mateixes simple ombra difusa, evanescent matèria fosca.
I entre els sons la veu greu i baixa del Dídac, esmorteïda per la lassitud del temps que allí, en aquell soterrani, en aquella llòbrega estança de l'infern, hi regnava. En Víctor es va orientar entre les tenebres per la percussió àtona d'aquella veu coneguda, i de cop va traspassar-li una fiblada de llum l'esguard adolorit. Un reflex abrupte i fugaç que va sorgir d'algun racó i el va fer segurament tan evident com a ell invident, enlluernat fins a l'extenuació i el desmai. Tanmateix, respirant, panteixant suaument, va poder asserenar-se i adonar-se que no havia caigut a terra, que encara les cames el subjectaven, i va poder tornar a distingir la penombra poblada de taques més compactes, i a sentir clarament la veu del Dídac, ara més alta, que deia: "És el meu amic Tròtsir, feu-li un lloc aquí, cabrons".
Un moment després, o potser va ser bastant més tard, el cap del Dídac estava balancejant-se davant d'ell, els rínxols negres com quitrà caient com a serradures metàl·liques sobre el seu front, i la brasa de les seves pupil·les caient-li de fit a fit, líquides i candents com el magma desbordat del volcà que ha rebentat. "Ep, Víctor, estàs bé? Baixa un moment, nano", va dir ell, tot i que el Víctor hagués jurat que no havia mogut els llavis en absolut.
"La Judy, has vist la Judy?", va fer ell. O va pensar-ho, i fins i tot va sentir una veu que podia ser la seva repetint-lo des d'algun racó remot. De cop, però, era la seva mateixa veu la que el semblava tibar des d'aquell punt llunyà on residia el seu embruix estrany, i era o no la mà del Dídac la que el menava cap algun indret dins d'aquella penombra calenta. Formes amuntegades es modelaven en aquella massa d'obscuritat, i una remor composta de moltes veus, tal vegada de gemecs, brams, sons guturals i sospirs, panteixos i roncs, s'agitava com si fos un sol moviment amb el sacseig a penes perceptible d'aquell volum a penes diferenciat dels cossos que lentament anava distingint. De sobte, una llum tènue va il·luminar amb precisió l'escena. El Víctor va veure clarament ara els cossos que se superposaven dins un tamisat cercle de claror, aparentment tots mascles menys una femella que romania a quatre grapes sobre una mena de divan o sofa sense braços, una noia sens dubte, encara que tot just podia distingir la seva pell nua i brillant entre els diferents membres masculins que semblaven empresonar-la, amanyagar-la, posseir-la, masegar-la i penetrar-la per totes les giragonses i relleus del seu cos abandonat. Sentia els seus gemecs, que no podia saber si eren de plaer o de dolor, o d'alguna cosa més enllà de l'un i de l'altre, però no veia la seva cara. Va avançar, fins a copsar l'embull de rínxols negres i setinats del seu cabell llustrós, sobre la bruna resplendor de les seves espatlles radiants, estremides en una mena d'èxtasi frenètic. A empentes i rodolons es va obrir pas entre aquells cossos nus, sentint fàstic davant l'atordidora proximitat de l'eloqüència desenfrenada que manifestaven, un i cada un i el conjunt d'aquella mena de ball orgiàstic. "Judy!", va cridar cap a la noia, o potser va preguntar, potser ni tan sols elevant la veu. Fos com fos, la femella es va girar cap a ell, a penes un instant alliberant el rostre del contacte amb un sexe masculí que se li arrambava, i aleshores ell va poder veure la seva mirada somnolenta i extraviada, els ulls sense color que podien ser els de la Judy, el nas ample però eixerit que podia ser el d'ella, els llavis molsuts i irisats que podien ser també els seus. Però no ho era, el seu rostre. No era la Judy. "No ho és", va sentir-se dir. O potser ho va dir el Dídac.
Va obrir-se pas ara en direcció contrària, allunyant-se entre onades de cossos que s'arremolinaven amb una fúria viscosa al voltant del de la noia, com voltors assetjant la presa. A penes va ser conscient d'ell mateix fins que va ser a fora, en algun racó d'un atzucac, en la nit fresca i humida, panteixant amb violència i sentint una desagradable cremor en els pulmons.
"Ei, Tròtsir, amic, aquí estàs!", va sentir aleshores. Podria ser la veu del Dídac, distorsionada en la distància singular d'aquella habitació de l'infern, però les paraules havien estat dites en anglès. Va alçar l'esguard, i va veure la figura amistosa, gràcil i bellugadissa del Hornet Schlessinger, que s'estava tranquil·lament balancejant sobre les seves interminables cames a la llum d'una pàl·lida lluna artificial, algun fanal impròpiament supervivent de la desídia o el vandalisme que senyorejaven per aquell barri infecte.
Es recordava d'aquell carreró, potser de la flaire, aquella flaire estantissa però que, a diferència de l'explicable càrrega romàtica del soterrani, semblava provenir d'una floridura impregnada en la mateixa naturalesa de l'aire. Com si fos un riu que, per bé que es renovés contínuament en el seu decurs etern, mantingués la qualitat abjecta d'una mort encara més absoluta. Al cap i a la fi, aquesta és la naturalesa de la mort, la seva permanència, el seu ominós estatisme. La mort, pacient, aguaita quietament el fracàs final del moviment desesperat i il·lusòriament perdurable que anomenem vida.
Allí, en aquell carreró sense sortida, en aquell atzucac lúgubre, regnava aparentment la solidesa espessa i immutable de la mort. Va pensar que aquell devia ser l'origen de la ferum que ara li resultava tan familiar: la serena presència del que ha deixat de ser i existir.
I, absurdament, va venir-li al cap la cara de Chad, la seva oronda figura, les galtes barbameques perlejades de suor, el cos enorme aixafant un sofà vermell, i la flama candent sota la cullereta, diluint les pólvores blanques, els dits gruixuts però eficients remenant la xeringa i després el seu braç, el propi braç que ara, de nou absurdament, se li apareixia com un monstruós tentacle, el braç solitari d'un pop escapçat, enrojolat i sembrat de ventoses, mentre l'agulla s'apropava, i ell sentia l'estranya extremitat aliena, com si no conduís la seva sang, i tanmateix acabava notant córrer per les venes ocultes, sota el braç que Chad aferrava amb la seva molsuda mà pueril, mentre mussitava una mena de salmòdia, un recitatiu inintel·ligible que tenia la tètrica i gutural entonació de la mateixa mort.
I aleshores va veure l'alta i plàcida figura de Hornet de nou, potser just darrera el cap gros i sense coll de Chad, i va creure que era ell i no la seva memòria aproximada el que apareixia allí, i atansava la seva estatura divina al terra ple de baves i vòmits on ell, Víctor o Tròtsir, jeia. I aleshores va sentir la seva veu, la inconfusible veu de Hornet, aquella veu infatigable que semblava de vegades sostenir la seva respiració i no a l'inrevés. "Ei, company, vinga, som-hi", deia. I ell, Víctor, replicava: "No, he de trobar la Judy. La Judy m'ha deixat, saps?". "Creia que tu l'havies deixat, noi, Tròtsir, això em vas dir, oi?". "Però jo sempre l'he estat deixant, sempre des que la conec... buf, fa... fa tant... i ella mai no m'havia deixat, entens?". "T'entenc, company, perquè sempre és així", deia Hornet, amb el seu somriure escapçat, "nosaltres, els homes, creiem que les deixem, però mai no les deixem de veres fins que són elles que ens deixen". "Això no és cert, Hornet", va negar ell. "No, no és cert", va fer Hornet, "no és ni de bon tros cert, però consola, oi, company? Au, alça't d'aquest coi de terra brut, t'enganxaràs en aquesta merda".
I Hornet l'alçava, i era la seva estatura alta, terriblement bella un altre cop, la que l'hissava com una bandera flonja, i ell, Hornet, era el Sant Jordi esbandint l'ominosa bafarada de l'alè verinós del drac, carregant-lo com un titella trencat fora d'aquell cul-de-sac, fendint l'aire privat de moviment, agitant-lo amb la seva loquacitat infatigable.
I és graciós,però em recorda mon pare, va pensar ell. Ho va pensar en anglès, amb el matís especial que la paraula funny té a l'anglès de cosa curiosa . Li venia al cap son pare, un home no alt tampoc, com ell mateix, més baix de fet, però sempre molt tibat, molt pinxo dels peus fins al cap calb que un temps va tapar amb un ridícul tupé. I el va veure un altre cop, quan ell va agafar aquell avió, allà al Prat, disposat a no tornar, a deixar Espanya i el seu exèrcit que el reclam
ava, i aquella naixent democràcia. Però no era certa, era una imatge reconstruïda, definitivament una superxeria de la seva ment, perquè son pare no havia anat pas a l'aeroport, tot i que sí li va enviar sens falta diners cada mes, els primers anys, ell sens dubte i no sa mare. Ningú no havia anat a acomiadar-lo a l'aeroport, i son pare havia mort i no l'havia vist mai més. Va imaginar que l'havia vist allí, allí a Tavanne, en aquell carreró, venint de la mort, out of death, d'aquell territori sinistre i estrany. I que era la seva mà, aquella mà forta de fuster, la que l'havia guiat fora de la pesta de l'infern.
"Com aquell dia", va dir ell, "aquell dia que jo sortia del quiròfan, jo estava absolutament atordit per l'anestèsia, però vaig reconèixer la seva mà, la mà vigorosa que mai no vacil·lava, aquells dits grans i ferms, virils, tan diferents dels de Chad, aquells dits amb què encenia la cigarreta de després de sopar, un senzill copet a l'encenedor que li havíem regalat ma mare i jo i els meus germans uns anys enrera, i que ell mai no va malmetre ni perdre. Ell no malmetia res mai, ho recomponia tot. Un manetes, un home fiable. Sí, si se't trencava alguna cosa podies pujar-hi de peus: anaves a ell i ell ho arreglava. I el meu genoll trencat, ell no podia recompondre'l, però la seva mà, sortint del quiròfan, m'ho estava certificant, que me'n sortiria bé. Però no me'n vaig sortir tan bé".
"Ei, campió, ànims, ja ens falta menys". Víctor notava ara el tacte de la pell pàl·lida de Hornet. Mans delicades d'oficinista, tacades de nicotina. La mirada bondadosa del gran Hornet, passejant mansa per l'avinguda de Talleyrand, ara ja ho podia reconèixer, aquelles vil·letes arruïnades que havien estat la perla del vell Tavanne. Ja eren fora de Hell's Hide, doncs, creuaven per sota del perfum dens dels magnolis, i al fons ja albirava la successió tremolosa dels cons de llum de Madison Alley. "Ja som a casa", deia Hornet.
Deixaven enrera el Black Borough. La Judy, les mil Judies, mulates que poblaven les ombres, els portals sorollosos, les vores del port vell, els inicis de Fisherman's Drive, mercaderia, carn exposada, Judy envoltada de membres masculins erectes, o no, no havia estat ella. No era ella, al capdavall, però era algú, i tot havia estat, estat i lliscat fins al no-res.
"M'estic desintegrant, pare", va dir. I Hornet va palmejar-lo amistosament. "Descansa, descansa, noi, Tròtsir". De sobte va reconèixer el sofà, Hornet desembarassava aquell feltre vellutat i tacat de tot de llibres, ampolles buides i mig buides, cintes d'àudio i de vídeo, discos, i aleshores ell arribava allí, a aquella modesta Ítaca, la reconeixia, la sala de la casa de Hornet, on podia menjar, llegir, regirar en el caos i trobar tresors inesperats, pols lenta, pols d'estrelles cansades. Casa de Hornet.
"Gràcies, papi", va dir, i va sentir la rialla de Hornet, aquella explosiva i curta riallada que sempre acabava en una tos ràpida i nerviosa. "No sé riure", va dir. "Perquè no saps respirar". Va tornar a riure, va tornar a tossir, i el va mirar amb una llagrimosa fitada beatífica dels seus clars ulls miops. Potser son pare va morir tossint. O potser va saber riure, encenent amb un dit indefallible l'última cigarreta.
"Tot s'esvaeix, tot, no sents com se'ns esmuny tot? No és possible viure així, Hornet, sense ànima, sense un aixopluc, sabent que se'ns esmuny entre els dits tot el que deixem endarrera", va dir Víctor, o Tròtsir, sentint arribar la dolça abraçada de la son per fi. "Això és el que sento cada cop que escolto un solo de Coltrane...Coi, em dic, potser l'escoltaré una dotzena de cops més a la meva vida, o potser cinquanta, posem cent, tant se val. El que compta no és el que encara podré escoltar, sinó que sempre, sempre, serà un cop menys del que podia escoltar tot just uns minuts abans". "És veritat, noi, és refotudament veritat", va replicar Hornet, "aquesta és la realitat". "La crua realitat", va dir encara Víctor. I es va adormir.