La crònica de: JORDIUS AEGRICOLA VERDURUS REGI

Temps era temps, hi havia un comptat petit; ni gaire llunyà ni molt proper. Es deia Comtat del Cim Roent; hi havia qui deia que aquell nom li venia d'antany, de temps en què la muntanya més alta vomitava foc i escopia fum, però pocs eren els que es creien aquestes falòrnies. La majoria no li veien el sentit a un nom tant grandiloqüent per un comtat tant petit.

Aquest comtat, com que no era gaire gran, només tenia tres pobles i la capital; es deien: Torba; Ombra; Crolla i la capital, Burg. La capital, només ho era per tenir el castell del comte, perquè era tant petita i poc rica com els altres pobles, ja que aquesta història ve de temps remots. Temps tant remots, que ningú era més ric que un altre excepte el comte, que només tenia el castell, quatre soldats que l'obeïen i poca cosa més. A més, cada any, per sorteig, es triava el nou comte per l'any següent.

A les afores de Burg, hi vivia un pagès; es deia Jordius Aegricola Verdurus Regi, però tothom li deia Jordius. Tenia aquest nom tant complicat, perquè en aquesta època, tothom era prou important per a tenir un nom honorable. En Jordius, tenia una masia rodejada de camps que cultivaven ell, la seva muller Consuolae Boticus Parfumii Magno -normalment dita Consuolae- i el seu gos Tort. En Tort tenia un nom curt, perquè és el propi d'un gos. Era un gos gros i gandul, que solia passar de tot dormint a l'ombra del garrofer. Ni tan sols sabia parlar llatí gossenc, i només parlava gossenc vulgar.

En Jordius era conegut per la seva afició a plantar hortalisses, sobretot enciams. Però no per a menjar-se'ls, sinó per a criar-hi cargols. La seva passió veritable eren els cargols, participava al torneig anual de cargols que es feia cada any a Burg. Era un bon cargolaire de curses, i més d'una vegada havia guanyat el torneig anual, la festa més esperada de tot l'any al comtat. Però el que més li agradava d'aquelles bavoses amb closca, era menjar-se-les. Al vapor, a la brasa, a la llauna, amb suc, en truita, en entrepà… de totes les maneres possibles; i després de cada torneig, es cruspia tots els cargols -menys les cries, que havien de ser per al torneig de l'any següent-.

Vet aquí, que en una nit propera al torneig anual de curses de cargols, mentre en Jordius dormia, en Tort veié com una cosa verda i escatosa, s'acostava cap els camps del seu amo, era un drac! . En Tort, atemorit pel gran tamany de la cosa verda -altrament dita drac-, es deixà de mandres i anà corrent a la masia, allà, cridant i bordant, intentà despertar en Jordius. Ell però, no va fer cas al gos. Maleint-lo, li digué que sinó callava l'endemà el tiraria pou avall. I així continuà, sense fer-li cas, fins que en Ham li cridà: -Sinó ets ràpid, el drac t'aixafarà tots els cargols!
En Jordius, en sentir les paraules "aixafar" i "cargols" a la mateixa frase, es despertà de cop. Tenia fama de ser fer amb els intrusos, i es que si li tocaven gaire els cargols, s'enfadava d'allò més. Així, tot resolt a esbrinar què passava, es vestí i agafà el trabuc de la besàvia, mentre la seva muller dormia com un tronc sense notar res.

Us preguntareu què és un trabuc, i jo us puc dir que molts anys després de tots aquests fets, hi ha qui féu aquesta mateixa pregunta als savis d ‘Oxenford. Ells, reunits, decidiren: «Trabuc: escopeta curta de gran calibre que dispara moltes bales o perdigons, capaç de tenir efectes mortífers a curta distància i sense apuntar massa. En l'actualitat desplaçat, en els països civilitzats, per altres armes de foc». Aquell comtat no deuria ser un lloc gaire civilitzat, perquè d'altres armes de foc no se'n veien, i de trabucs, ben pocs. Sigui com sigui, el trabuc de la besàvia d 'en Jordius. Tenia una boca que s'obria com una campana, i no només disparava bales o perdigons, sinó també tot allò que li posés a dintre. En Jordius el carregà de trossos d'un plat que s'havia trencat tot dinant, i sortí de casa a la recerca de l‘aixafador de cargols.

En Tort guià en Jordius fins on era el drac. De primer mentre pujaven un turó, en veié el seu cap, mentre els peus del drac continuaven aixafant cargols, i els seus braços agafant enciams. De l ‘ensurt de veure una cosa tant lletja, en Jordius disparà com per acte reflex. Per sort, estava apuntant, i els trossos del plat trencat el migdia, anaren a petar a la cara del drac. Aquest, es va pensar que l'havia picat un mosquit excepcionalment sorollós. Era estrany, perquè feia segles que cap mosquit s'atrevia amb la seva pell escatosa, i va decidir marxar tot pensant que si hi havia uns mosquits tant grossos, aquell deuria ser un lloc poc saludable.

En Jordius, en baixar a la pastura dels cargols i veure la destrossa que el drac li havia fet, es quedà esmaperdut. Els seus exemplars més ràpids, ara semblaven paper de fumar, de tan plans. Enrabiat per l'animalada draconiana que havien rebut les seves pastures per a cargols, va tornar a carregar el trabuc, i es disposà a seguir el drac. En Tort se'l mirà, i tot fent que no amb el cap, se n'anà a l'ombra del garrofer tot pensant que es quedaria sense amo.

Així, en Jordius seguí el drac per dintre el bosc, fent tant poc soroll com podia; fins que el drac arribà a l'entrada d'una cova immensa. D'aquell foradot, en sortí un altre drac encara més lleig i més gran, per a saludar al drac que ja coneixeu. En veure el segon drac, en Jordius s'espantà tant, que féu una passa enrere, i trencà una branca que va fer el clàssic espetec delator típic de les branques boscanes. En sentir-ho, els dos dracs, ràpids com el llamp, l'apresaren, i digueren:
-Què fas aquí criatura insensata?
En Jordius, tremolós i indignat a la vegada, contestà:
-Doncs ves, jo només seguia aquell qui m'ha trepitjat tots els cargols i m'ha deixat sense torneig ni tiberi!
Els dracs, rigueren a la vegada, amb una veu que féu tremolar muntanyes, i el més gran, deixà anar:
-Ben fet! Ara ja tindrem sopar, et farem a la brasa!
Però el seu company verdós, se'l mirà, i digué:
-I si el fem bullit, amb unes patatetes?
I el més gran contestà:
-Que ets boig? Seria malgastar-lo! I on en trobarem un altre amb aquesta panxa, avui? Fem-lo a la brasa que serà més gustós!

I fou així que els dos dracs es posaren a discutir de com cuinar en Jordius. Aquest, de primer tenia tanta por, que les dents li petaven sense treva, però en veure que la baralla draconiana s'allargava, li arribà l'esperança. I és que l'alba s'acostava, i els dracs es converteixen en pedra si els atrapa el Sol, perquè la seva dolenteria no pot aguantar la llum del dia. Així va ser doncs, que en Jordius es salvà, perquè els dracs no s'adonaren del perill que corrien, fins que el sol els atrapà, i els convertí en unes boniques estàtues. Hi ha qui diu que el crit agònic dels dracs en fer-se pedra, encara se sent alguns jorns d'estiu, quan despunta l'alba.